Fa més de 20 anys, els tertulians radiofònics en general eren valorats pels seus coneixements i les seves aportacions intel·lectuals que ens ajudaven a comprendre el que passava al país i al món. En cap cas eren tertulians a causa dels seus atributs histriònics. D'aquella època n'hi havia un que, sempre que el conductor radiofònic el saludava, responia amb un "buenos días a pesar del gobierno". Era una salutació quasi italiana en el sentit que en aquell país s'han a?costumat a funcionar i a viure malgrat els governs i els seus gover?nants.

A Itàlia donen per fet que en alguns o en molts casos la política els robarà diners i en general els polítics no s'entendran i a cada legislatura natural desfaran el govern dues o tres vegades. I mentrestant van vivint i el seu país, més o menys to?cat, va fent. E la nave va. Perquè, com la pel·lícula de Federico Fellini, no deixa de ser grotesc que un país vagi navegant, encara que sigui sense cap rinoceront a la coberta, però sí amb la decadència moral i la incompe?tència perpètua a bord.

A Catalunya i a Espanya la situa?ció encara és pitjor perquè no sabem si la Nave va malgrat la situa?ció d'absoluta decadència política. Encara no sabem si serem capaços de navegar amb unes institucions corcades per la corrupció i amb uns polítics d'escassa dimensió in?tel·lectual i alguns amb una talla moral escassa. I en un país que es troba en fallida conceptual per no haver sabut resoldre l'encaix de les nacionalitats que alberga.

És difícil saber si hem arribat a a?quell punt que, de manera premonitòria, ens advertia el tertulià: Bon dia, malgrat els governants o, per contra, com a la pel·lícula de Fe?llini, Espanya ja té com a banda sonora la música que interpreta l'orquestra del Titànic. Amb aquest panorama resistiria Espanya una segona gran crisi econòmica com alguns adverteixen amb un ull po?sat en els moviments sísmics de l'economia xinesa i amb l'altre en l'incompressible comportament del preu del petroli?