La batalla per ser expresident

06.02.2016 | 00:00

Més que la direcció del Govern, el que potser es disputin els candidats a l'actual baralla de galls per La Moncloa és el dret a convertir-se en expresidents. No hi ha canongia com aquesta per resoldre la vida a un, fins i tot a primerenca edat.
És igual que el pròxim Consell de Ministres duri tot just uns mesos o com a molt un any, amenaçat com estaria per la seva fragilitat aritmètica al Congrés. El que importa és que al cap d'aquest breu temps de cotització a la Seguretat Social de la casta, el fugaç president es retiraria amb una pensió d'entre 80.000 i 100.000 euros a l'any. Per a tota la vida, que és molta quan l'agraciat es troba encara en els quaranta i pocs anys d'edat.
Els expresidents gaudeixen en efecte d'un estatut propi, regulat en el seu dia per Felipe González. Gràcies a aquesta prebenda poden triar entre un sou vitalici de prop de 80.000 euros anuals o bé optar pels 100.000 als quals els dóna dret la seva pertinença al Consell d'Estat. Beneficis als quals encara caldria afegir l'ús de cotxe oficial amb el seu corresponent xofer, l'escorta i els viatges gratis total.
És cert que aquests privilegis adjunts al càrrec que van exercir en el seu moment són incompatibles amb l'exercici d'activitats privades; però poc ha d'importar tan petita trava. De fet, només Zapatero va arribar a integrar-se al Consell d'Estat, òrgan de competències més aviat difuses i de molt escassa exigència laboral. Els seus antecessors González i Aznar, potser més dotats per a la gestió, van preferir dedicar-se a les assessories internacio?nals, a fer conferències d'alt caixet i a buscar-se un bon passar als consells d'administració de les elèctriques. A més de ben remune?rat, l'ofici de conseller és de molt descans, el que potser expliqui que el polític socialdemòcrata i el conservador coincidissin, malgrat les seves diferències, en algun d'aquests consells. Poc sembla importar, a aquests efectes, que els expresidents prenguessin anteriorment decisions sobre les companyies que després els van acollir en el seu dolç si, amb retribucions adequades a l'alt càrrec exercit en la governació del país. Ni fins i tot el fet que aquestes empreses pertanyen a sectors estratègics de l'economia o fossin en un altre temps propietat de l'Estat. A diferència del que passa amb els jubilats del comú, la retirada dels polítics és compatible amb gairebé tot.
D'aquí que el lloc d'expresident estigui més cotitzat encara que el de president pròpiament dit. Els 100.000 euros de soldada vitalícia són un esquer prou atractiu com perquè qualsevol candidat a aconseguir la direcció del Govern lluiti contra tots els obstacles i fins i tot contra l'aritmètica en el seu propòsit d'aconseguir el poder.
No hi ha vella ni nova política en això, sinó política a seques. N'hi va haver prou, en realitat, que els pactes els obrissin una opció de formar govern -per mínima que sigui- perquè els que venien a canviar el país perdessin l'oremus i fins les natges per aconseguir el comandament. Res que no sospitessin ja els més escèptics.
Alarma una mica, si de cas, la possibilitat que Espanya entri en la dinàmica italiana de pactar i fer caure governs cada un o dos anys, com suggereix l'actual composició del Congrés. Per si sí o per si no, caldrà anar ampliant ja la partida dels Pressupostos dedicada a les pensions dels expresidents.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema