L'anècdota és coneguda i s'ha explicat moltes vegades amb diverses variants, tot i que l'essencial és més o menys això: en els anys de la postguerra, en una recepció al palau del Pardo, l'escriptor Agustín de Foxá-aristòcrata, falangista, bon vivant- es passa amb les copes com sol ser l'habitual. Alegre, gesticulant, s'acosta al general Franco i li diu: "Excel·lèn?cia, odio els comunistes". Franco, que coneix Foxá i no sent cap simpatia per ell -de fet se l'ha tret de sobre enviant-lo en missions diplomàtiques a Hispanoamèrica-, li contesta displicent: "Sí, sí, Foxá, ja ho sabem, és vostè un bon espanyol". Als cinc minuts, més borratxo, més trontollant, Foxá torna a acostar-se a Franco: "Excel·lència, odio els comunistes". "Sí, sí, Foxá, però està vostè molt alterat. Tranquil·litzi's. Surti a prendre ?l'aire". Deu minuts més tard, l'escena es repeteix, només que aquesta vegada Foxá gairebé no s'aguanta dret: "Ex ... cel ... lèn ... cia, odio els comuns ... nis ... tes". Franco ja no pot més. "A veure, que algú s'emporti aquest senyor. Sembla que li ha fet mal el menjar". Quan uns camarlencs s'enduen Foxá arrossegant-lo, aquest es gira i assenyala Franco: "Com no he d'odiar els comunistes -balbuceja-, si per culpa seva hem de suportar ara aquest cabró!".
Potser no hi ha una anècdota millor que aquesta per definir el que passa en aquests dies de polarització política, de vetos, de línies vermelles i de negociació agònica per formar un govern que ningú sap si arribarà a sortir a flotació o no. Perquè està clar que la malaptesa i el desvergonyiment d'uns ha creat el sinistre desvari dels altres, de la mateixa manera que en els anys turbulents d'entreguerres el fantasma del comunisme soviètic va crear els fantasmes no menys sinistres del feixisme i del nazisme. És cert que vivim circumstàncies molt menys dramàtiques, per fortuna, però un es pregunta com és possible que set milions i mig de persones hagin votat un candidat que en qualsevol moment pot ser imputat pels casos més que sonats de corrupció que arrossega el seu partit. I en sentit invers, un es pregunta com és possible que cinc milions i mig de persones hagin votat un partit que ha rebut un més que probable finançament iranià o veneçolà, i que a sobre té un discurs que en gairebé tots els aspectes de l'economia i de l'ocupació és pur pensament màgic. Comprenc que votin Podem i les seves confluències i marees i tsunamis totes les persones atribolades que ho estan passant malament, però que els votin catedràtics de Dret i jutges i empresaris i nens bé és un misteri que em supera completament. I de la mateixa manera, repeteixo, em supera completament que puguin votar un partit com el de Rajoy centenars de jutges i catedràtics.
La clau, imagino, està en aquesta diabòlica polarització ideològica que fractura les opcions centristes i afavoreix els extrems. Només així s'entén que Mariano Rajoy prefereixi votar en contra d'un possible govern PSOE-C's, cosa que impulsaria Sánchez a haver de recolzar-se en Podem i en els independentistes, cosa que seria un desastre per a qualsevol votant del PP (i per a qualsevol persona assenyada, si és que en queda alguna en aquest país). I només així s'explica que hi hagi una estranya pinça entre Podem i el PP per torpedinar qualsevol possibilitat d'acord moderat. Però està vist que els extrems es necessiten i es retroalimenten, ja que els defectes d'uns no fan més que refermar i justificar els defectes dels altres, en aquesta espiral catastròfica que s'apodera de certes societats en els moments històrics en què tot el que pot sortir malament acaba sortint malament.
Si d'aquí a un mes fracassen les negociacions i cal convocar unes noves eleccions que pràcticament no canviaran res, el vell desprestigi de la classe política, lluny de disminuir, anirà en augment i arribarà a extrems que potser ja siguin irreversibles. Hi ha centenars de milers de persones en situació d'emergència social, i a sobre hi ha una comunitat que crea el 20% del PIB nacional que es vol independitzar per les bones o per les males, cosa que destruiria la caixa comuna de la Seguretat Social, entre d'altres moltes catàstrofes. Però Rajoy i Pablo Iglesias segueixen estirant de la corda amb la remota esperança de treure'n partit. És la vella dialèctica dels extrems de la qual Agustín de Foxá només va poder alliberar-se'n bevent i bevent sense parar.
