La inicial radicalitat de Tsipras no ha canviat res substancial a Grècia. Sols els actors, però els problemes són els mateixos. I els canvis, els autoritzats. De la radicalitat, no en queda ni la retòrica després de tres vagues generals.
A Espanya, un govern PSOE-Podem-IU descarrila abans de començar perquè no té suports suficients. La creació d'un front d'esquerres contra les dretes, la resurrecció -a aquestes altures de la pel·lícula- de les dues Espanyes, no és que sigui insensata: és la millor garantia perquè l'esquerra no governi, perquè fracassi. No hi ha escons per a gaire res i menys per reformar la Constitució. Amb aquesta política, Podem no es garanteix la repetició de les eleccions per a les quals sospira. Es margina de tota solució governamental, ajuda el PP a frustrar un govern d'àmplia base encapçalat pel PSOE i a recuperar la iniciativa i la centralitat per governar. L'esquerra maximalista i dogmàtica que, a fi de comptes, divideix l'esquerra i ajuda la dreta a mantenir-se al poder.
Avui per avui, el PSOE proposa la creació d'una majoria política i social pel canvi, progressista i regeneradora, de totes les forces polítiques excepte el PP i els que no volen saber res amb Espanya: ERC i CDC. Es tracta, doncs, d'una proposta de comú denominador que permeti combatre l'atur i acabar amb la corrupció, les primeres preocupacions ciutadanes, i afrontar les reformes necessàries per regenerar la vida política, aprovar una llei electoral paritària i més proporcional, consensuar una llei d'educació, formular un nou Estatut dels Treballadors i recuperar els drets cívics, econòmics i socials retallats. O sigui, modernitzar l'Estat i l'Administració i reformar la Constitució en el doble sentit de posar-la al dia i resoldre els problemes estructurals que hi ha plantejats.
És l'opció de sumar des del diàleg i el pacte.
