Llei de vida

07.02.2016 | 00:00

Costa tant, desfer-se del sofà! Pots canviar qualsevol altre moble i no et suscitarà tanta recança. Pots substituir la nevera, el rentaplats, la rentadora, fins i tot l'ordinador o l'equip de música i cap sentiment de nostàlgia o culpa t'assetjarà tan insidiosament. Però el sofà conté massa història, massa intimitat, és confident de molts secrets i còmplice de molts instants. El teu cos hi ha deixat empremta, com un fòssil; els teus dits l'han tocat i tacat; la seva pell i la teva s'han transferit l'olor i el dolor.
Ara ja no llueix com abans, és clar, està gastat i contrafet, sí, i s'enfonsa quan hi seus, i el reposacaps ja no és mòbil. Té algun trau, alguna guixada, i les queixalades de quan els gossos eren cadells s'hi veuen més que mai. Quan el mous per netejar, grinyola com si es queixés o com si plorés. Fa pena i l'hauríem de jubilar. Però llavors recordo que hi he llegit llibres preciosos, colpidors, que m'han enriquit i transformat la vida. Hi he reflexionat sobre moltes coses i hi he concebut novel·les i contes i articles i tot allò que la literatura m'ha demanat. A la llum d'una espelma, hi he vist pel·lícules trasbalsadores, poètiques i també notícies esgarrifoses i partits del Barça que m'han fet saltar i cridar com un home boig. Extasiat, abstret, hi he contemplat el pas de les estacions mentre la música sonava llunyana i em preguntava què podia haver-hi millor que restar hores i hores allà assegut i rendit. Aquest sofà, que ara amb prou feines se sosté, ha acollit molts amics i hi hem mantingut converses apassionades i apassionants que s'han allargat fins a la matinada, sempre amb una ampolla de vi, per descomptat. M'ha regalat migdiades antològiques, memorables, i m'ha albergat sense cap retret quan els insomnis o les angúnies se'm menjaven de viu en viu.
Ja no és còmode i s'hi agafa mal d'esquena, és cert. Les potes es deformen cada dia un xic més i la carcassa deu estar a punt d'esfondrar-se. L'hem de canviar, no hi ha més remei. Però llavors recordo que hi he bressolat la meva filla, acabada de néixer; li he donat el seu primer biberó i, de llavors ençà, li he explicat milions de contes asseguda a la meva falda. Hi hem rigut junts, tota la família, hi hem jugat, discutit, i sobretot hi hem estimat, i molt. Tot això ho rumio mentre uns nois s'enduen el sofà vell i n'entren un de nou, flonjo, suau, invitador, que d'aquí uns anys grinyolarà i em provocarà uns sentiments semblants. És el que la meva mare en diria "llei de vida".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema