mplen perfumeries, botigues de roba, de paraments per a la llar. Nodreixen oficines, despatxos, negocis familiars o de grans multinacionals. Però són invisibles. Els seus problemes queden lluny de les mans de regidors i d'alcaldes -sigui quin sigui el lloc que ocupin a la llista. Van néixer a final del franquisme o en l'estrenada democràcia. Han transitat de l'adolescència a gairebé la quarantena entre la bombolla de l'especulació i la dècada de crisi amb l'esperança que la seva feina no fos pitjor que la dels seus pares. A alguns la tele els vol retratar com les xonis i els jonatans -les "jennifers" de Jordi Pujol i Els Catarres o els "neng" de Castefa- perquè viuen en el "barrio". Sobreviuen amb sous retallats, amb una hipoteca ajustada, que els colla però no els ofega. No s'identifiquen als telenotícies. Perquè no pateixen l'atur, perquè paguen impostos i perquè no tenen més bandera que la que surt cada dia de la rentadora. Per això són imperceptibles. Fins i tot quan seuen al teu cantó, mentre llegeixes la columna dels dilluns i et beus aquest cafè. Però suporten el pes de la nostra societat. Malgrat que ningú hi pensi.