Una llarga sequera

La sequera espanyola té a veure especialment amb dos partits: PP i PSOE, cada un amb la seva problemàtica particular. El pas del temps serviria per modular les seves respectives crisis; però temps és el que els falta. Només el poder manté unit un PP trencat per la metàstasi letal de la corrupció i la divisió ideològica. De la mateixa manera, només la possibilitat d'aconseguir el poder cohesiona mínimament un partit socialista trencat en tots els fronts. No obstant això, a cap d'ells els convé convocar noves eleccions i, per descomptat, a Ciutadans tampoc. El timing dels populars s'ha fracturat sense remissió després del cràter valencià. I, des que el discurs rupturista de Pablo Iglesias s'ha tornat hegemònic a l'esquerra, el PSOE no es pot permetre anar nu a una nova convocatòria electoral. Només Podem juga amb el vent de cua al seu favor, mentre aprofita les contradiccions internes de la resta dels partits. Evitar el diluvi consisteix, sobretot, a no acceptar el seu tauler ni gestionar la seva retòrica. No hi ha dubte que els relats creen sentiments i emocions, i que la ficció aspira a destruir la realitat. Ha succeït ja en altres ocasions, sempre que s'imposa una visió esbiaixada dels fets. També aquí es pot recordar el que un cop va escriure l'am?baixador Kennan: "Tinc la sospita que la suposada opinió pública moltes vegades no és sinó expressió i consens dels interessos d'unes minories particularment estridents." Subratllin aquí la idea de la simulació: no s'imposa qui parla millor sinó qui crida més.

La necessitat d'una gran coalició exi?geix, d'entrada, dos elements difícils de conjugar en l'actual panorama polític: imaginació i generositat. Es necessita imaginació per trobar solucions noves a problemes vells. Es requereix generositat per retirar-se i deixar de ser part del problema. En aquest sentit, el gest d'Artur Mas constitueix un bon exemple, encara que es veiés forçat des de dins del seu partit. Després de València, difícilment es podrà pactar amb el PP. La toxicitat d'un Rajoy assetjat per Bárcenas i Rus reclama ja algun tipus de refundació dels conservadors i cedir el pas a una nova generació deslligada per complet de l'aznarisme. Generositat per marxar, generositat per refer un partit i una ideologia, i creativitat per trobar solucions que aportin l'estabilitat necessària al país. I això segurament passarà per un pacte de govern entre Sánchez i Rivera, amb el suport extern dels populars i, si és possible, del PNB. Aquesta va ser la proposta que va plantejar Felipe González a El País. A l'inrevés del que es pensava fins ara. I, en realitat, una equació molt difícil.

Però, sens dubte, l'expresident del govern té raó i no hi ha moltes més alternatives. Pactar amb Podem seria suïcida per als socialistes i també per al conjunt de la ciutadania. Cedir la presidència a un PP exhaust i tacat per la corrupció resulta inviable. Algun tipus de reforma territorial -ja inajornable- exigeix consensos amplis, no només entre els dos partits majoritaris sinó també amb els nacionalismes moderats, encara que a dia d'avui sigui difícil discernir qui representa encara el catalanisme històric. I aquesta tasca només es pot dur a terme des d'un consens previ del centre moderat que representi l'autèntica transversalitat. Hi ha una immensa majoria que no forma part de la "minoria estrident" que es creu en possessió de la veritat i llança anatemes contra tots els que discrepen d'ells. I aquesta immensa majoria està per la reforma, el pacte, el consens, l'estabilitat i la higiene democràtica; no per la liquidació constitucional ni el populisme xaró dels experiments fracassats.