Segueixo amb interès les manifestacions dels jerarques catòlics, a fi de saber com avança el nou aggiornamento eclesial. Notòries han estat algunes de les manifestacions que ha fet el cardenal Pietro Parolini, actual secretari d'Estat del Vaticà. Home de la confiança del papa Francesc i com ell, amb mentalitat oberta als canvis. Per exemple, sobre el celibat dels sacerdots, ha dit: "El celibat no és un dogma de l'Església i es pot discutir perquè és una tradició". També sobre la democratització de l'Església: "Sempre s'ha dit que l'Església no és una democràcia. Tanmateix en aquests temps hi ha un esperit democràtic en el sentiment comú que ha de ser escoltat amb atenció i crec que el Papa ho ha formulat com un objectiu del seu pontificat".
Tot i que són manifestacions de sentit comú, esdevenen espurnes de coneixement de la realitat que contravenen moltes mentalitats tancades i enquistades dins l'Església.
Per aquesta raó, m'ha deixat perplex la frivolitat i superficialitat amb què el mateix Parolini ha tractat el "tema del procés català vers la independència" a la revista Vida Nueva (14/01/2016) quan diu: "És un assumpte intern espanyol", que s'ha de resoldre en diàleg "dins del marc de la legalitat constitucional". "Des de la responsabilitat, la cerca del bé comú i el respecte a la legalitat vigent, s'han de buscar punts de trobada per facilitar i portar a terme un diàleg seriós, serè i autèntic".
Bones i diplomàtiques paraules, allunya?des, al meu entendre, del reconeixement de tot poble a decidir el seu futur. Els drets de tot poble són l'extensió dels drets personals individuals i prevalen sempre als drets i accions de l'estat (Article 30 de la Declaració dels Drets Humans i punts 157-407 i 569 del Compendi de la Doctrina Social de l'Església).
Potser la formació en Dret Canònic i la seva extensa experiència diplomàtica han fet que el cardenal es decantés més pel que es "legal" front el que "és moralment legítim". És una veritable llàstima!
Si s'arronsa, per conveniència, davant les polítiques d'Estat, encara que siguin "legals", podem esperar canvis socials i eclesials significatius?
Permeteu-me que em faci les següents reflexions:
Sense faltar a la legalitat vigent, el cristianisme primitiu hauria pogut introduir-se a les estructures de l'imperi romà i de les cultures gregues? No va tenir màrtirs per haver seguit la legítima consciència en lloc de seguir les lleis vigents?
Si contemplem la història, podem veure que aquesta s'escriu amb el triomf de la "legitimitat" sobre la "legalitat". El Radar Social de la Federació de Cristians de Catalunya ens en fa un breu i notable resum (28/01/2016):
Fa només 200 anys encara hi havia esclavitud i tràfic d'esclaus. Les lleis negaven als esclaus qualsevol dels drets que especifica la Declaració Universal dels Drets Humans. Qui no acceptava aquesta situació era fortament castigat, d'acord amb la "legalitat" de les lleis del moment.
Fa poc més de cent anys, Espanya tenia encara sota la seva sobirania territoris a Amèrica. Tots els ciutadans d'aquells territoris tenien també una Constitució espanyola com a norma suprema. Les persones que defensaven la identitat i la llibertat del seu poble eren considerades delinqüents i castigades d'acord amb les lleis espanyoles de l'època.
Fa menys d'un segle les dones no podien votar, a Espanya. La "legalitat" d'aquell temps ho impedia. També la lluita contra aquesta situació era castigada amb severitat.
Fa només 50 anys, les dones casades no podien tenir comptes corrents al banc ni passaport personal -en tot cas l'havien de tenir amb el permís del marit- ni tenir dret a la pàtria potestat dels seus fills -només la tenia el marit-, etc. També intentar sortir d'aquesta "legalitat" era castigat.
Podríem ampliar la llista de situacions que, segons la "legalitat" espanyola, no eren permeses. L'aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans, així com els continguts de la Doctrina Social de l'Església, deixen clar que la "legalitat" cal que s'ajusti a criteris ètics i morals i que no sigui una "imposició".
Ho sento molt, però el posicionament del cardenal Pietro Parolini m'ha fet venir a la memòria l'article del Dr. Joan Baptista Manyà (1884-1976) estimat -sobre tot a Tortosa- però també arreu de Catalunya per la seva intensa i extensa recerca teològica, quan diu: "Els catòlics catalans portem plantejada a la consciència una qüestió inconfessada, però viva, com una espina que ens punxa contínuament, tot i que voldríem dissimular-la: l'actitud del Vaticà respecte de la situació política del nostre poble. No li hem vist mai un gest de gallardia en defensa dels drets del poble català, atropellats pel catòlic Estat Espanyol. L'ambient general de la política vaticana és avui, com el de tot el món civilitzat, favorable als pobles oprimits, però en el cas concret de Catalunya la diplomàcia vaticana o no es recorda gens ni mica que hi ha un poble catòlic sota l'opressió d'un Estat que es diu catòlic i se'n glorieja, o bé adopta una actituds favorables a l'Estat perseguidor en les seves funcions persecutòries..." (El Vaticà i el fet català).
Es evident que li he manllevat el títol. També cal dir que el Dr. Manyà manifestava que era "catalanista", però no "separatista" cosa que reforça, encara més, la seva visió crítica sobre la diplomàcia vaticana amb relació a Catalunya.
