El «factor p»

09.02.2016 | 09:05
El «factor p»

Durant molts anys la política italiana va estar dominada per l'ombra del que va ser anomenat com "factor k". La teoria del "factor k" deia que l'esquerra no podia governar Itàlia perquè la seva principal formació, amb diferència, era el Partit Comunista, el PCI de Togliatti i Berlinguer. Els seus llaços amb la Unió Soviètica creaven prou desconfiança en la majoria de la població italiana per impedir-li guanyar les eleccions en solitari, i al mateix temps empenyien la resta de partits a aliar-se entre ells per deixar-lo al marge. La condició d'empestat del primer grup de l'esquerra va permetre a la Democràcia Cristiana controlar la presidència del govern, de crisi en crisi, fins al final de la guerra freda.

Podem no és el principal partit hegemònic de l'esquerra, però ja ha plantat cara al PSOE i amenaça de sobrepassar-lo. A les darreres eleccions hi va quedar menys de dos punts per sota, encara que la traducció en escons no ho reculli, i les enquestes diuen que si tornen les unes pot girar la truita. La resta de partits estan rebent fortes pressions per aïllar-lo, igual com passava a Itàlia amb el PCI. Allà pressionaven el poderós Vaticà, la gran patronal i, diuen, l'ambaixada d'Estats Units, molt present en la política italiana des del final de la Segona Guerra Mundial. Es tractava d'evitar que "l'imperi del mal" soviètic tingués un govern amic en aquesta banda del teló d'acer, i encara menys en un estat fundador de l'OTAN i del Mercat Comú. Ara i aquí les coses no són tan mundialment dramàtiques, però les pressions per aïllar Podem arriben de Berlín, Frankfurt, Brussel·les, la gran banca, les grans empreses, i la part del món acadèmic que aposta per l'equilibri fiscal com a garantia d'estabilitat. L'ofensiva té notables altaveus en mitjans de comunicació de referència, ja que de les sis grans capçaleres de Madrid i Barcelona que inspiren els tertulians -els de la ràdio, els del bar i els de les xarxes- només una no està en guerra oberta contra qualsevol pacte que inclogui els de Pablo Iglesias.

L'Espanya del 2016 no és la Itàlia de fa mig segle, i l'ombra de Syriza no té res a veure amb l'ombra del PCUS, el Partit Comunista de la Unió Soviètica. Encara més: la formació més rebutjada pels votants de la resta no és Podem sinó el Partit Popular. Semblaria que a tots dos costats de l'espectre hi ha un aliat tòxic, però les grans pressions només treballen en una direcció: la de crear un "factor P".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema