El resultats de les eleccions del 20-D van posar en evidència la necessitat d'assolir acords entre diferents partits per poder governar. Era un principi indiscutible davant la impossibilitat que un partit polític governés en solitari sense el suport, directe o indirecte, d'altres grups. Així mateix, la distribució d'escons feia palès que, si no s'aconseguia un acord de govern entre diferents grups del Congrés dels Diputats, s'haurien de convocar noves eleccions.

A partir d'aquests fets, s'han escampat pels mitjans de comunicació, com una epidèmia de pesta bubònica, un sens fi d'opinions sobre les opcions possibles per constituir un govern estable.

Per una banda, hi ha un postulat profusament admès, però no contrastat empíricament, contrari a la prolongació d'un govern en funcions perquè suposaria la paràlisi del país, generaria desconfiança entre els inversors i posaria en risc la desnerida recuperació econòmica. Per altra banda, la repetició de les eleccions, tot i que les enquestes assenyalen oscil·lacions del vot als partits, demostraria la incapacitat dels líders polítics de posar-se d'acord.

A partir d'aquestes premisses, els analistes polítics fan servir un reguitzell d'arguments per sostenir les seves preferències ideològiques. Així, entre els poders fàctics, l'aposta que aglutina més adeptes és una gran coalició del PP, PSOE i C's. L'argument esgrimit amb caire amenaçador és que sense el PP poden trontollar els compromisos adquirits amb els socis europeus. I a la vegada, no s'aconseguirien els dos terços de cada cambra que són necessaris si es vol reformar la Constitució.

Ara bé, no tots els components d'aquest tripartit gaudeixen del mateix grau de confiança dels mercats i alguns canvis constitucionals que plantegen són obertament oposats.

A hores d'ara tampoc se sap si el govern seria del PSOE amb suport extern del PP i C's o si Albert Rivera entraria a governar. I ja que el PP i el PSOE han anunciat que ni per activa ni per passiva es votarien ni s'abstindrien, aleshores aquesta fórmula està bloquejada.

Una altra alternativa de pacte entre PSOE, Podem i C's amb concurrència d'altres grups polítics (independentistes catalans i nacionalistes bascos) és poc probable pel veto de Podem a C's i de C's a Podem. I s'accentua aquest bloqueig pel vedetisme de Podem, exigint un govern de coalició exclusiu i excloent, que posa contra la paret els socialistes obligats a acceptar una abraçada d'un ós que amenaça de cruspir-se'ls. Per a més inri, dins del guirigall de les "confluències" (de programes segur que no) hi ha la cirereta del dret a l'autodeterminació.

És a dir, els partits juguen al bloqueig mentre, de reüll, es preparen per a noves eleccions.