És fama que els reis viuen com reis sense fer res, però igual ens estem passant de republicans. Només cal veure els esforços -més tediosos que titànics- de Felip VI a la recerca d'algú que vulgui fer-se càrrec del Govern espanyol per deduir que no tot és xampany i portades de l'Hola en la vida dels monarques. I després hi ha el cas singular del príncep Carles d'Anglaterra, naturalment.

Sobrepassada ja l'edat de jubilació, l'hereu de la Corona britànica ha aprofitat la llarga espera per forjar-se una carrera d'empresari i artista d'èxit. Aquests dies s'ha sabut que el marit de Camila és un dels més cotitzats aquarel·listes del Regne Unit, gràcies a la venda de litografies de la seva obra que en els últims 25 anys li van reportar uns ingressos de gairebé vuit milions d'euros.

L'assumpte és de molt mèrit si es té en compte que Carles es limita a vendre còpies -a 3.200 euros la peça- dels paisatges que pinta en els seus reials dominis per entretenir-se mentre espera que la seva mare li cedeixi algun dia el tron. Els originals els penja per a gaudi propi a les parets de les seves mansions.

Els 300.000 euros que el príncep ingressa cada any a compte del seu hobby excedeixen el caixet de la majoria dels artistes del seu país, que potser caiguin en la temptació de creure que s'està aprofitant de la seva posició. Les aparences suggereixen que, en efecte, el que ven és la seva signatura; tot i que no faltin cortesans que es desfacin en elogis a les "encantadores obres d'art" que Carles pinta "dins de la tradició anglesa de l'aquarel·la".

Potser li estiguin fent la pilota, encara que no és menys veritat que l'hereu britànic havia donat ja mostres del seu excel·lent olfacte per als negocis, artístics o no. Mentre feia temps a peu de tron, Carles se les va enginyar per convertir el seu ducat de Cornualles en una florent empresa que produeix beneficis per valor de diversos milions d'euros cada any amb la facturació de centenars de productes.

Gasta el príncep de Gal·les fama de vell verd des que es va revelar al públic aquella conversa en la qual s'oferia a "omplir el dipòsit" a Camila i ocupar el lloc del seu tampax; però la veritat és que bé podria militar, per altres raons, en el bàndol dels verds.

Les seves empreses es dediquen, de fet, a l'agricultura orgànica amb tant èxit que la línia de productes Duchy Originals és ja una marca imprescindible en els supermercats d'alt nivell. Allà ven el príncep des de galetes de civada a extractes de flors de gran utilitat per alleujar el refredat i l'asma; per més que alguns metges irreverents -i potser republicans- hagin posat en qüestió les virtuts del beuratge.

A aquestes inquietuds ecològiques que bé podrien valer-li el títol de Príncep Verd, Carles d'Anglaterra hi afegeix també la promoció immobiliària amb el propòsit d'oposar els valors de l'arquitectura tradicional del maó a les noves tendències basades en l'ús del vidre i l'acer. Fins i tot en això, el royal ficat a granger i artista és un home d'idees a la manera antiga. Un conservador disfressat de conservacionista, com potser correspongui al seu elevat estatus.

Empresari, artista, ecologista i constructor, l'etern aspirant al tron de la Gran Bretanya sembla desmentir amb el seu exemple la reputació d'indolència -i fins ganduleria- que pateixen les gents de testa coronada. Potser ja ni ganes té de cenyir-se la corona quan per fi li toqui. Si és que li toca algun dia, és clar.