Contra el tòpic, Espanya és un país apressat perquè la pressa facilita la corrupció i el nyap, que són endèmics. Quan era tendència el quinqui, Carlos Saura va coronar el gènere cinematogràfic que va reflectir el fenomen amb el millor títol, Deprisa, deprisa. Accelerant de la síndrome d'abstinència a part, no hi ha delinqüència comuna que no s'executi sobre les premisses de la sorpresa i de la velocitat, sigui l'estirada a la cursa, sigui l'atracament al banc, amb el cotxe arrencat i a la porta. La delinqüència de guant blanc treballa amb temps i la velocitat no és tan determinant per a l'èxit. Per enganyar els inversors de les preferents i de Bankia n'hi ha prou d'anar uns mesos més ràpid que senyores grans amb problemes de mobilitat com el Banc d'Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors.

En un país on no triomfa la lentitud -ni l'slow food, ni les slow cities de l'slow Life- és una garantia per al delicte elegant que el pressupost només doni per tenir "slow justice". El pitjor de la descoberta d'un nou filó de corrupció és que ens esperen mesos de somriures inexplicables. Si tot segueix igual, València semblarà la ciutat de la felicitat on fins els presumptes delinqüents amb massa sota les ungles i restes de pólvora fins al canell somriuran a l'entrada i a la sortida del jutjat fins que els ofenguin les preguntes periodístiques.

És urgent un canvi de moda entre els assessors d'imatge i que els investigats (eximputats) acudeixin davant la Justícia amb cara greu i tensa com hi van les persones normals fins i tot quan els citen com a testimonis perquè -amb la vènia, senyora jutge- al jutjat s'hi va més a passar mals tràngols que a una altra cosa. Llevat que se'ls escapi el riure perquè corrompre's és b0n negoci han d'escoltar el poble i deixar d'aplicar la "doctrina Pantoja" ("dientes, dientes, que es lo que les jode") perquè vénen ganes de fer una cara nova a algú.