Al peu de la lletra la màquina de llegir intensitats acústiques ha sentenciat que les campanes de la Catedral de Girona, que toquen hores i quarts, es passen de la ratlla permesa. Uns turistes que sojornaven al Barri Vell no podien dormir, s'han queixat i l'Ajuntament de Girona els ha fet cas. Les campanes i els gironins que ens les estimem ara podem dir que hostes vingueren i de casa ens tragueren.

Si en el «model de ciutat» -que tant es posen a la boca a la Casa de la Vila- també hi poden intervenir els passavolants anònims ja ens podem preparar. Això serà la ciutat de tants caps tants barrets, apartada d'aquella vertadera participació que s'ha d'aconseguir entre la ciutadania i l'Ajuntament, el nostre, que ha d'auscultar i gestionar. Girona és ciutat educadora des de dintre, com ha demostrat abastament al llarg dels anys. Girona és «ciutat creada», utilitzant un títol que li va donar Pere Bech. Aquí es va crear un retaule original que inclou campanes ben vives; no cal esmenar gaire i, sobretot, no a caprici d'uns passavolants. Si el Barri Vell no els plau que busquin una altra destinació, perquè aquí hi ha una personalitat pròpia. Una ciutat com aquesta no s'ha d'agenollar ni rendir-se als peus d'uns viatgers rampelluts. Al darrer de fer contents a quatre turistes, Girona ja comença a no ser autèntica.

Cal escoltar més la veu dels gironins que viuen i treballen als carrers que formen aquell barri: quan el calendari municipal ho senyala allà es pateix, tot soportant els esdeveniments festius de tota mena i de tot soroll, un dels protagonistes és el foc, gens respectuós amb la tranquil·litat que ara imposen els anticampanes. Els repetits esdeveniments festius que ressonen i contaminen aquells carrers estrets han certificat que la zona ja és un parc temàtic ben resistent perquè és fet de pedra i no pas de cartró enguixat com es feia abans als estudis cinematogràfics. La cirereta d'aquest pastís va ser Joc de trons, quan carrers i places varen quedar plàsticament alterats, i l'Ajuntament va quedar-ne molt agraït.

Tornant als decibels de les camapanes, el mateix Ajuntament de Girona que ara es mostra estricte amb la vara de mesurar-los, també haurà de ser-ho en tots els barris gironins on dia i nit tothom és torturat pels tubs d'escapament, infinitament més agressius que la campana Beneta i la campana dels quarts.

Si tots hem d'ajustar files al peu de la campa?na de la normativa dels decibels, no quedarà més remei que prescindir de quarts i hores. A Girona també haurem de viure, és clar. Però la decisió marcarà un començament de legislatura municipal; ara ens podem preguntar qui sap si serà un gest, antipàtic, només, o bé si serà l'inici d'una línia d'autoritat per via ràpida, sense aturar-se a escoltar. La ciutadania, rendida a la disciplina d'una normativa rígida -i mentre ens hi anem acostumant- també pot pensar que no passi allò de «coleu mosquits i us passen els camells».

Ben curiosament i positiva, a la mateixa part alta del Barri Vell de Girona hi ha testimonis que una classe de turistes selectes hi ha vingut a sojornar repetidament perquè el so de les campanes de la Catedral forma part d'un conjunt patrimonial inseparable, i gloriosament irrepetible. Ara aquests turistes molt estimats, que honoren Girona, ja no caldrà que pugin fins aquí dalt, es podran instal·lar a qualsevol hotelot de qualsevol carretera on escoltaran la simfonia immortal dels motors de tots els cotxes del món.