Cartes

12.02.2016 | 07:15

Quan impera la intolerància
Màrius Viella. La Bisbal d'Empordà.
Quan Carles Puigdemont al Parlament de Catalunya fa referència que Espanya no sap com formar govern, crec que, com diria el meu avi, va «pixar fora del test»; espero que no sigui una debilitat intel·lectual i que sigui una reacció de «novell» en el càrrec que tot just comença, i que de ben segur s'haurà d'empassar molts gripaus que les CUP serviran amb safata d'or, per manca de valentia per afrontar noves eleccions per part del Sr. Artur Mas.
Rajoy no baixa del burro (PP); el (PSOE) Sánchez tampoc, en referència al procés català, que de moment defensa Podem, i que (C's) Rivera també rebutja entre altres coses; però tots diuen que intenten portar a terme el mandat que han rebut de l'electorat.
Dubto molt que la majoria del PP vulgui continuar donant suport a un partit que tota la cúpula i tot el govern valèncià esta tocat per la corrupció i el tràfic d'influència o portes giratòries. De l'historial del PSOE també en podem fer un missal, que de ben segur l'electorat no oblidarà mai, però tot haver-hi altres opcions, el socialisme és el menys ofensiu per a la societat, si els polítics de noves generacions entenen que la democràcia ha d'anar pel mateix camí del respecte i dels drets.
Quan es governa un país amb majoria parlamentària, com ha passat fins ara a l'Estat espanyol, per un camí o per un altre, es fa cap a situacions que res tenen a envejar a una dictadura ; però quan tres partits s'han de posar d'acord per aconseguir formar un govern de coalició, i tothom vol la cadira grossa, és un risc saludable quan s'endinsa a un mercadeig de propostes i competències que la majoria dels ciutadans reclamen, i que només són escoltats quan hi ha lluita per governar.
Fa més de dos mesos que tenim un govern en funcions i crec que la cosa va per llarg, perquè els partits majoritaris tenen taques i esquerdes difícils de rentar i de tapar; però el més greu és que la intolerància sobre la determinació d'un sector dels ciutadans de Catalunya, avalats pel govern de la Generalitat, es manifesta a l'hora de negociar qui ha d'ocupar la cadira grossa a la Moncloa, que seria per fotre el barret al foc si la tornés a ocupar el que fou el cap de tots els corruptes i presumptes lladres  del PP.
Tal com es presenta «l'infant», (de cul) pels aspirants a governants, tenim tema per molts dies si Podem no oblida el seu discurs i el PSOE escolta C's, oblidant que Rajoy i els corruptes  encara existeixen.

Xafarranxo
a la Devesa
José Luis Lucero Piñol. GIRONA.
Recordareu, alguns senyors, que quan vam fer la «mili», de tant en tant hi havia «xafarranxo». Què vull dir? Doncs que tothom anava de bòlit preparant-se pel que fos o el que vindria després. Més control, més instrucció, més neteja en general. Ho explico perquè actualment alguns consistoris també fan «xafarranxo», «mogudes», «actuacions», etc...
Això crec està passant amb el tema etern de la Devesa i els de l'AVE, del viaducte, d'alguns edificis i els temes nous de les Pedreres i de la Catedral (campanes, rellotge, llum, etc..). Quan les associacions i alguns veïns han reclamat actuacions urgents i necessàries, ja, els que ens haurien de representar i no manar, s'han «espavilat» per posar-hi alguns remeis i que els «esvalotats» es calmin.
Caldria que les reivindicacions dels veïns fossin escoltades i consensuades de debò i no quedin «aparcades» o «evitades» i fins... El que cal són solucions.

El paper dels professors en el fracàs de la immersió lingüística
Vicenç Mengual i Casellas. Figueres.
Ens volen vendre que ha estat un èxit, però no és veritat. En parlaven l'any passat els lingüistes Pau Vidal i Carme Junyent, però ningú no se'ls escoltà. El català recula cada dia i l'espanyol avança. Per què ens volen convèncer que tot va bé? Vejam què deia la Carme Junyent: «...quan ara et vénen amb el 25% [d'espanyol], acabes pensant: "Sí, si us plau, el 25%, però de veritat." Que puguem portar els nostres fills a l'escola sabent que tindran un 25% de l'ensenyament en una llengua que ens imposen, perquè fins ara els portem ignorant que, amb sort, la llengua vehicular que hem triat es fa servir en un 50%.»
I els professors d'institut, quin paper hi juguen? Una dada: Ja ?l'any 2002, si es demanava als directors dels instituts el percentatge de docència en català, era el 67%; si es demanava als alumnes, en canvi, el percentatge baixava al 33%. Avui dia, segurament la diferència entre el somni i la realitat encara deu ser més grossa.
Els professors menteixen, ?diuen que fan les classes en català però les fan en espanyol. Si volem fer quelcom per la llengua, s'hauria de controlar en quina llengua fa les classes cada professor. Qui menteixi i canviï de seguida a la llengua del senyor... fora! A Espanya hi falta gent! S'hi trobarien més còmodes i deixarien fer els qui volen fer les coses ben fetes.
Jo en puc donar fe, d'aquesta falsedat de declarar que es fa la classe en una llengua i, de fet, fer-la en una altra. Sóc un antic professor d'institut i havia vist professors ben espanyols que no havien volgut parlar mai català, que deien que hi feien la classe. Tot plegat per donar un cop de mà al director i inflar les dades.
I ara els polítics volen fer l'espanyol oficial, encara! Pobra llengua!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema