Les regles de joc

«Duri el que duri, el Govern en funcions no és un Leviatan desarmat incapaç d'afrontar qualsevol contingència. Sobra, per tant, l'interessat alarmisme»

12.02.2016 | 09:47
Les regles de joc

El període comprès entre la celebració d'eleccions generals i la investidura d'un candidat a la presidència del Govern no és un temps buit de regles, ni tampoc un temps políticament mort. La Constitució, norma suprema sempre, no entra en una mena d'stand by, ni el procés polític queda reduït a un mer compàs d'espera. Al contrari: lluny de tota forma d'hibernació, la Llei Fonamental regeix sense desmai ni llacunes i el joc polític travessa un dels seus moments culminants. Aquest article pretén aclarir quines regles són aquestes i quin és el seu significat.

1.- Després del tancament dels col·legis electorals el passat 20 de desembre de 2015, el Govern de Mariano Rajoy es va convertir en un Govern cessant. La qual cosa no vol dir en absolut que des de llavors (i fins Déu sap quan) Espanya es trobi sense Govern, i la nau de l'Estat dramàticament a la deriva. Aquesta comparació ha de rebutjar-se rotundament. Precisament per imperatiu del principi de continuïtat de l'Estat la Constitució estableix que «el Govern cessant continuarà en funcions fins a la presa de possessió del nou Govern». Certament, aquesta fase de la vida institucional pot ser llarga o breu, segons la major o menor fragmentació del Congrés i la disposició dels partits presents a la coalició o al pacte d'investidura. Però duri el que duri, el Govern en funcions no és un Leviatan desarmat incapaç d'afrontar qualsevol contingència. Sobren, per tant, l'interessat alarmis?me dels que propicien una determinada com?binació de forces i la timorata aprensió dels que temen qualsevol indici d'inestabilitat.

El Govern en funcions veu, per descomp?tat, les seves competències limitades. Quines? Totes aquelles que tinguin a veure amb la direcció de la política, que és, constitucionalment, la principal funció governamental. Per tant, segons assenyala, al meu parer molt matisadament, la Llei 50/1997, ha de circumscriu?re la seva gestió «al despatx ordinari dels assumptes públics», abstenint-se d'adoptar, llevat de casos d'urgència o per raons d'inte?rès general, altres mesures. Podria, en con?seqüència, el Govern en funcions dictar un decret llei, declarar els estats d'alarma i excepció i sol·licitar al Congrés la declaració de l'estat de setge, així com instar l'autorització del Senat per posar en marxa el mecanisme coactiu de l'article 155 contra la Generalitat de Catalunya o, per descomptat, impugnar davant del Tribunal Constitucional les disposicions i actes d'aquesta comunitat.

2.- Atès que, per definició, el Govern en funcions no té la representativitat que només pot conferir-li la confiança del Congrés electoralment renovat, no disposa de la facultat d'iniciativa legislativa, inclosa la més impor?tant de totes, la iniciativa per presentar el projecte de llei de pressupostos generals de l'Es??tat. Igualment, al president del Govern en funcions li estan vedades les facul?tats de dissoldre les cambres o plantejar davant del Congrés la qüestió de confiança. Tampoc seria possible que el Congrés adoptés una mo?ció de censura contra el Govern. En su?ma, Govern i Congrés estan fora de la con?nexió circular pròpia del règim parlamentari.

Sent això així, no s'entén que el Congrés admeti, abans de la formació del nou Govern, proposicions de llei dels diputats o els grups parlamentaris. En el sistema parlamentari espanyol, el Govern dirigeix ??la política també, i encara principalment, a través de la seva pròpia iniciativa legislativa, de manera que les lleis són en un 99% dels casos el fruit dels projectes legislatius governamentals. En absència d'un Govern que gaudeixi de la confiança de la Cambra mitjançant la investidura del seu president, el Congrés no pot aprovar cap llei (per exemple, suspendre l'aplicació de la Lomce, com obsessivament es pretén) sense caure en el model de Convenció jacobina. S'oblida deliberadament que la Constitució consagra la Monarquia parlamentària -i no un règim d'Assemblea- com a «forma política de l'Estat espanyol» (art. 1.3)? Com és possible incórrer en l'absurd de remetre a un Govern en funcions les iniciatives legislatives dels diputats perquè manifesti el seu criteri respecte de la seva presa en consideració, així com la seva conformitat o no si impliquessin augment dels crèdits o disminució dels ingressos pressupostaris? Podrà en aquest cas respondre el Govern de manera diferent a com ho faria Harpo Marx, és a dir, bevent aigua sense parar? De la mateixa manera, el control parlamen?tari del Govern en funcions ha de restrin?gir-se al màxim i cenyir-se a l'obtenció de les informacions indispensables relacionades amb l'exercici de les seves competències per part del Gabinet. La raó no és altra que el Govern ha deixat de ser responsable davant el Congrés.

En resum, a Govern cessant Congrés latent. Perquè la Cambra entri en mode d'activitat plena ha de produir-se necessàriament una votació favorable de la investidura. Per cert, en estrictes termes constitucionals, el Rei «proposa» al Congrés el nom d'un candidat, no li «encarrega» a aquest la formació de Govern. La diferència és enorme.

3.- Finalment, la renúncia de Rajoy a passar en primer lloc pel tràmit de la investidura, conscient de l'absència de suports suficients per franquejar-lo amb èxit, i les serioses reticències de certs barons del PSOE a una aliança amb Podem, han sembrat en alguns mitjans d'opinió la inquietud davant d'un eventual bloqueig institucional derivat de la manca de candidats. En efecte, d'acord amb la Constitució (art. 99.5), perquè el Rei dissolgui les cambres i convoqui unes eleccions que trenquin l'impasse han de transcórrer dos mesos comptats a partir de la primera votació d'investidura. O sigui, si no hi ha almenys una investidura fracassada tampoc pot haver-hi dissolució.

Encara que avui sembla que Pedro Sán?chez es mostra disposat a sotmetre's, decidida i incondicionalment, a la investidura, no està de més respondre a les propostes més temeràries que han circulat darrerament advertint que la dissolució de les Corts només pot tenir lloc en la circumstància esmen?tada. Ni el President en funcions pot fer ús de la facultat de dissoldre, com hem vist, ni el Rei saltaria per sobre de la voluntat expressa i taxativa de l'article 99.5 de la Constitució. Intentar assimilar a l'estricte supòsit contemplat constitucionalment el de la no concurrència a la investidura de cap candidat convertiria en il·legítim el Reial Decret de dissolució. Fins i tot si tots els actors polítics hi fossin favorables, no tinc cap dubte que una persona tan prudent com Felip VI descartaria una decisió com aquesta. Sap que en un Estat constitucional de Dret lex facit regem: és la llei la que fa al rei.

Així, els diputats estan obligats a pactar, que és l'essència mateixa de la política i allò per al que se'ls paga. Ah, i sense oblidar que, segons determina l'article 115.3 de la Constitució, el nou president del Govern no podrà dissoldre les Cambres abans que transcorri un any des de la dissolució anterior, que va tenir lloc mitjançant Reial Decret del 26 d'octubre del 2015.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema