· CARTES

Cartes

Les cartes que els lectors enviïn a aquesta secció han de ser originals i exclusives i han d'arribar mecanografiades (amb una extensió màxima de 20 línies), signades, amb el número de DNI, adreça i telèfon de l´autor. No es publicaran cartes signades amb pseudònim ni amb inicials.

Les cartes es poden enviar per correu electrònic, a l'adreça opinio.diaridegirona@epi.es

15.02.2016 | 08:36

Muriel Casals
Montse Julià. girona.

Estic consternada per la mort de la Muriel. Les llàgrimes em cauen sens parar. Muriel, el teu somni s'ha estroncat de cop, però els que quedem continuarem lluitant per tu per fer del nostre País, un País lliure i independent!

Gràcies per tot el que has fet! Sense tu no seríem on som ara. Sempre et recordarem i quan Catalunya sigui per fi independent mirarem cap al cel i, siguis on siguis, somriurem com tu feies. Visca Catalunya lliure!

El final de la guerra
Francesc A. Picas. LA JONQUERA.

Les mares de família catalanes quan s'acabà la guerra a Catalunya, el 13 de febrer de 1939, ploraren contentes d'alegria. Els seus fills mobilitzats ja no estarien en perill de mort a les trinxeres. Podrien tornar a casa feliços, a abraçar els pares, germans i la promesa, i gaudir de la pau al seu poble amb festes, i tornar a treballar cadascú al seu ofici. A les famílies cristianes, la pau els omplí d'una gran joia: el president Companys, en plena persecució religiosa, va pronosticar que les esglésies de Catalunya mai més no tornarien a obrir les portes. Ara, Companys vençut, passat la frontera, s'obriren de nou les esglésies amb festes i gran alegria. Els sacerdots i els ciutadans que havien marxat perseguits, amb perill de mort, tornaren als seus pobles i ciutats, i els fabricants també perseguits, recuperaren les seves indústries usurpades i els obrers al cap d'un temps, tingueren treball en prosperitat.

El febrer de 1939, el setanta per cent de catalans s'alegraren de la derrota de l'exèrcit republicà.

Ser dona
Elysa Berloso Ros. girona.

Des de la Prehistòria tant les do?nes com els homes han assumit papers i rols culturals diferenciats. Tot i això, a causa del gran coneixement, molts antropòlegs creuen que va ser la fortalesa, necessitat, lluita i treball de les dones els que varen reconduir les societats cap al Neolític i varen ser les primeres agricultores. Anem fent grans salts per quedar-nos amb el que ens interessa.

En cada moment i situació de la vi?da i un en concret -on la dona tre?balladora era símbol de la pobre?sa- val a dir que sempre hi ha hagut dones pobres que, amb valentia, han hagut de buscar feina fora de casa i en inferioritat de prestigi i salari que els homes. Una altra empenta de lluita.

La dona ha trigat molts segles de treball per anar aconseguint la igualtat teòrica davant la llei. Tot i això segueix havent-hi un gran abisme entre la teoria i la pràctica.

La condició de la dona és preo?cu?pant, en moltes societats es troben en situacions de desavantatge per la discriminació condicionada pels factors socioculturals.

Avui ser dona es pot sintetitzar en: elecció. Ara poden escollir, ja no hi ha un camí pautat, ni una recepta única del què és ser dona. Amb aquesta possibilitat d'escollir la conseqüèn?cia ha estat poder deixar coses enrere amb un accés a un univers de possibilitats a molts mons. Ara bé, tenir aquestes eleccions a l'abast ens ha condicionat a complir una sèrie de rols que es van sumant; superposant-se per complir tots els objectius que es proposen. D'aquí que les eleccions no siguin tan fàcils que doblega l'instint femení davant qüestions socials i el tan ansiat equilibri. La pregunta és fins on arribar i què escollir cada cop per anar trobant el nou camí?

Ser dona és: Donar vida, entrega, dedicació, mantenir llaços, cuidar, tendresa, saviesa, escolta, amor incondicional, paciència infinita, comprensió profunda, un cor ple de sentiments, capacitat d'organització, intuïció, intel·ligència pràctica, qualitat de presència, la bellesa, l'harmonia, l'energia de la vida, companyia, calidesa, humanitat, fortalesa, valentia, transmissora, protectora, emprenedora, lluitado?ra, pot ser moltes coses alhora, ajudar a créixer, transformadora de la vida, l'alegria de viure, font de vida... Revestim-nos de característiques regalades del cel: ser professional, esposa, mare, amiga, germana, filla, lluitadora, treballadora... qui pot amb tot el dit i el callat? Nosaltres ho sabem. Però, quin home no pot ser això?

Un gironí de Sabadell
Maria Dolors Dalmau Puig. sabadell.

Una sabadellenca gironina vol enviar-vos un record especial i personal per a en Mn. Camil Geis i dir-vos en nom de tots els sabadell-encs que el vàrem estimar molt. Va viure al carrer de Gràcia des del 1929 fins a la seva mort. Va ocupar càrrecs de responsabilitat pastoral a l'església de Sant Feliu de Sabadell, músic, filòleg, escriptor, poeta, català i gironí, va ser un poeta molt prolífic, hereu del noucentisme. Va començar quan va ser sacerdot a Sant Feliu de Guíxols, en el setmanari L'Avi Muné. L'any 1936 publicà Horitzons i rutes i, aquell any, a l'esclatar la Guerra Civil, es va haver d'amagar fins a poder passar la frontera. A França va cursar estudis de filologia romànica i estudis superiors de llengua i literatura franceses a la Facultat Catòlica de Lletres de Lió, ciutat on també amplià la seva formació musical. El 1939 va publicar, a Avinyó, la seva evocació dels primers mesos de guerra, L'enfer sur la terre et Dieu partout. Dix mois de sacerdoce dans la Catalogne rouge. Aquell mateix any, acabada la guerra, va poder tornar.

L'any 1942, aprofitant un buit legal, va aconseguir publicar Rosa mística, el primer llibre en català aparegut legalment a Catalunya després de la guerra. Però mai es va sentir còmode entre els vencedors, i...., es va morir dient que era "el gironí de Sabadell".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema