La por

«Des de sempre la por i el terror han estat les eines d'alienació més eficaces per a la submissió de la gent i no són pas únicament utilitzats pel poder polític»

17.02.2016 | 08:48
La por

Llegit a la premsa: «El govern del PP en funcions ressuscita el terrorisme com a arma política davant un eventual pacte d'esquerres entre PSOE i Podem». En la fotografia apareixen el ministre de l'Interior, Fernández Díaz, i el ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo. També el president Mariano Rajoy ha fet contundents manifestacions en aquest sentit. Aquí aporto un mosaic de declaracions de prohoms del PP per atemorir la població amb l'espantall d'ETA, fetes quan estava pràcticament militarment desactivada, només en quedaven les restes i una evocació amarga en la memòria col·lectiva:

Acebes assegurà el 9 de juny del 2006: «El projecte de Zapatero és el projecte d'ETA». Enric Millo, segons Vilaweb.cat, compara l'independentisme català amb ETA i afirma que l'independentisme català és pitjor. Alfonso Alonso a El País, 16 d'octubre del 2012: «Quan anava a l'institut les vagues les organitzava Batasuna». Cifuentes el 25 de març del 2013 declara al diari El Mundo: «Hi ha una estreta vinculació entre la plataforma dels desnonaments amb grups filoetarres». 15 d'abril del 2013, Esperanza ?A?guirre a El Informador compara els que fan escrache amb els terroristes d'ETA. María Dolores de Cospedal, ABC, 15 d'abril del 2013, insta Griñán a explicar la relació d'IU amb ETA. Un regidor del PP valencià, segons la TV3, va dir que als assistents a la via catalana eren com els terroristes d'ETA. Teófila Martínez, exalcaldessa de Cadis, a El Plural, 22 d'octubre del 2013: «Les manifestacions són com els atemptats d'ETA. ETA podia matar qualsevol persona». Jorge Fernández, a El Mundo, el 9 de juliol del 2013: «L'avortament té quelcom a veure amb ETA». Mayor Oreja, 19 de setembre del 2013, també a El Mundo: «Artur Mas està en el mateix full de ruta d'ETA». Esteban González Pons, 1 de juny del 2014, a El Diario: «Pablo Iglesias és partidari d'ETA i vol desfer la unitat d'Espanya».

Van injectar al mot ETA una càrrega terrorífica i perillosa i el receptor s'esgarrifava només d'escoltar-lo o llegir-lo. A qualsevol cantonada del demà podia esclatar una bomba preparada pels assassins etarres. Però des que emmudí la banda, des que deixà de cometre atemptats i es demostrà la seva innocència en el cruel genocidi de l'estació d'Atocha, perpetrat per folls islamistes terroristes d'Al Qaeda, ETA deixa de ser un problema amenaçador i el protagonisme de la violència indiscriminada i estúpida ha recaigut en els grupuscles fonamentalistes de matriu islamista, en aquests últims anys ISIS o Daesh (Estat Islàmic).

Ara, si desbrossem la paraula ETA ens adonem que han fugit molts significats d'antany, ha perdut el feix pesat semàntic original i sols és per a la població el mal record d'atacs sagnants. Però certament durant moltes dècades el vocable ETA provocava repugnància lingüística, com en el temps d'en Franco vocables com comunista, ?anarquista, separatista, roig.

És el que s'anomena psicologia del llenguatge, que consisteix a contaminar uns mots amb associacions que fan fàstic a la gent, de tal forma que l'oient en escoltar-los o llegir-los tingui una reacció psicològica emocional de repulsió, malgrat que aquest no sap què volen dir, ni quin concepte defineixen, però sap que signifiquen idees o coses hostils i negatives. Per això convé obrir les paraules per desintoxicar-les, esborrar-ne les connotacions afegides que res tenen a veure amb el seu sentit pristí i sovint són prejudicis i interessos polítics, religiosos, ideològics o comercials. Buidar els termes d'accepcions incrustades dins seu injustes hauria de ser una tasca per a aquells que més manegen el llenguatge escrit com els periodistes, professors i escriptors en general.

Si l'Estat no té un enemic extern o intern amb el qual amenaçar i atemorir la població se l'inventa, perquè res cohesiona i trava més l'individu al grup i al sistema amb els seus poderosos aparells repressors que la por. L'Estat així esdevé una muralla infranquejable contra aquells que li volen fer mal. Res millor hi ha per al control mental i psicològic de la gent que la por, causada per un objecte extern real o fantàstic, i que el poder intencionadament embolcalla amb temibles perills i amenaces factuals.

Des de sempre la por i el terror han estat les eines d'alienació més eficaces per a la submissió de la gent i no són pas únicament utilitzats pel poder polític sinó per totes les religions per sotmetre els creients (el dimoni, els càstigs bíblics, l'infern, etc.) com també pels poders que es van perpetuant en una societat concreta. La por, un torbament de l'ànim, sobtós i fort en presència d'un perill real o imaginari, és la passió humana més estesa, i pot estar perfectament identificada, el país veí, invasor i cruel, o pot ser abstracta: por que penetri una ideologia corrosiva que tari el cervell sa de les persones, el comunisme contra del confortable capitalisme o el capitalisme anorreï l'humanitari comunisme.

De petit era covard i temorós, un gallina, que patia en l'obscuritat basardosa i no podia dormir si no m'acompanyava algun familiar. No vaig néixer paorós, la feresa l'adquirim, ens fan ser febles i porucs per esdevenir mesells i dominables. «S'ha de tenir temor de Déu», ens deien. El cinema de terror, que es podia veure sense censura a diferència del que hi sortia sexe explícit, va ser també culpable de la por, hores d'ara encara m'angunieja, em visita de nit, em pren el somni delitós i l'obscureix amb els colors del desassossec. Que difícil és lliurar-se de la por!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema