Com era d'esperar, mentre s'aproxima la sessió d'investidura, els principals partits amb opcions de governar accentuen els seus moviments tàctics... sense que es prevegi un final clar, sigui en un sentit (elecció de Pedro Sánchez com a president) o en un altre (repetició de les eleccions per a l'última setmana de juny).

Així, el PSOE comença a tenir pressa per tancar un acord i està a punt d'aconseguir-ho amb Ciutadans. El problema és que, per sumar més Sís que Nos el 5 de març (dia de la segona votació), també necessita el suport de PNB, Compromís, EU i CC, el que li permetria aconseguir una majoria escassa de 143 escons, davant d'uns hipotètics 142 contraris (derivats de la suma de PP, independentistes catalans i Bildu)... i l'abstenció de Podem.

I aquí és on té Sánchez el principal escull. La formació liderada per Pablo Iglesias creu que, si es forcés un avançament electoral, podria quedar per davant del PSOE i erigir-se, per tant, en la primera força d'esquerres del país (capaç d'imposar les seves condicions negociadores a uns socialistes que estarien temorosos de convertir-se en un residual PASOK grec).

Mentrestant, els Ciutadans d'Albert Rivera juguen hàbilment les seves cartes: apareixen com a punt de trobada entre PSOE i PP, sense apropar-se molt a uns o als altres (per no quedar «assenyalats» com a mers apèndixs, davant d'un hipotètic avançament electoral).

I el passiu Rajoy, assetjat per revelacions de corrupció en les històriques places fortes del PP (Madrid i València), ho confia tot a una repetició dels comicis, amb la intenció d'influir en el nomenament del candidat si decideix no presentar-se.

Un «embolic enorme», com va confessar el mateix president al primer ministre d'Estònia, en l'última cimera de Brussel·les.