Sense Govern

20.02.2016 | 11:56
Sense Govern

«L'Espanya maniquea, la del continu ajust de comptes i la destrucció moral de l'adversari, no hi ha manera de treure'ns-la de sobre, al contrari»

Han transcorregut dos mesos des de les últimes eleccions generals i encara l'estan pentinant. Un parlament amb un repartiment d'escons diabòlic ha complicat les coses fins al paroxisme, incloent els 19 diputats en versió ara independentista (els d'ERC, DiL i EH-Bildu) i que abans solien servir per completar majories suficients de sosteniment a executius monocolors però amb àmplies concessions a la perifèria. Això ja no és possible i, en conseqüència, tot es complica, d'aquí que una repetició de les eleccions no hagi d'aclarir massa les coses, segons els experts.
Al llarg d'aquests dos mesos, el que hem pogut observar és el joc de la política en tota la seva esplendor tàctica i la seva definitiva conversió en espectacle mediàtic. No ens ha d'estranyar ni incitar-nos a esquinçar-no els vestits. L'únic embafador és el desvergonyiment amb el qual tots apel·len al sentit de l'Estat o a la ciutadania per articular un discurs banal que únicament busca la crítica del rival. Han passat dos mesos en què en successives onades tots han vingut patint garrotades i descrèdits poc després de prometre-se-les molt felices. Així, hem vist els socialistes exposar-se a l'opinió pública amb la cruesa de les seves divisions internes, fugir a Pedro Sánchez del passat felipista o escapolir-se de les seves responsabilitats com a suport als governs municipals de grans capitals dedicats al xou post republicà. Però quan més complicada semblava la posició socialista, al PP li han posat un circ de tres pistes i li han crescut dotzenes de nans, destrossant el partit als seus bastions de València i Madrid: mentre a la seva seu de Gènova vivaqueja la policia judicial, Mariano Rajoy, en altre temps mestre metrònom, dominador dels temps a la gallega, es passa de frenada amb el rei Felip VI i deixa al seu partit sense cap avantatge de res.

En l'altre front, per als que s'autointitulen novíssims, convençuts que el mantra del canvi sempre és benefactor, les coses no han anat molt millor malgrat la seva reduïda exposició a la governança. Pablo Iglesias ha escenificat diverses fatxenderies impròpies d'un líder renovador, i la seva oscil·lació entre la camisa arremangada i l'esmòquing de lloguer o els seus veritables pactes electorals amb marees i comuns no s'entenen gens bé mentre en el si del seu moviment es van liquidant les discrepàncies per la clàssica via expeditiva de la política autoritària. Només Ciutadans, amb la seva apel·lació a la governabilitat possible, sintonitza amb els desitjos majoritaris, però tampoc sembla que estigui aprofitant la conjuntura tot el que podria, sense quadres com està -i es percep- i amb la por a ficar la pota per part d'un líder, Albert Rivera, a qui li poden els seus tics i ansietats.

L'excepció d'aquesta regla ha tornat a venir de la mà de Mònica Oltra, la capacitat de la qual per extreure rèdit de la mínima situació favorable alhora que noqueja els seus rivals, no deixa de sorprendre'ns. A hores d'ara, si ella fos diputada a Madrid en comptes de guaita del pacte del Botànic, estaríem parlant d'una política amb major projecció que les Colau, Carmena, Taniaet altrii líders de la nova política. Tot i això, no és descartable que es faci amb un ministeri clau en aquest futur Govern rupturista que anuncien els rumors. Si aconsegueix això, o que la política valenciana tingui veu pròpia al Congrés o que ens millorin el nyap de finançament que ara tenim, Oltra estarà en condicions de projectar-se i de capitalitzar tots aquests èxits. I no hi haurà qui la pari a la propera dècada.

Amb tot, la principal impressió que sembla transmetre al comú dels mortals electors és la inanitat de la nostra actual classe política, fins i tot la vilesa d'alguns dels seus enfrontaments. Se suposa que els polítics són els delegats civilitzats de les nostres opcions, els que han de matisar-les i consensuar-les amb les pròximes i fins i tota suportar-les amb les més allunyades. D'aquí que resultin incomprensibles alguns comportaments com les negacions de Sánchez al PP per no parlar de la manca de grandesa i discurs de Rajoy en el moment clau de la seva cruïlla vital.
És cert que el líder socialista ha torejat a Rajoy el seu projecte d'entesa a l'europea, però aquesta circumstància no hauria d'invalidar altres alternatives que serien tan útils per al país com a la necessària regeneració conservadora. No oblidem que el PP supera amb escreix el terç dels diputats fixat en 117 i necessari per a qualsevol reforma de calat, i compta també amb majoria absoluta al Senat. Quedar-se a veure-les venir al parlament, ser la referència d'autoritat a la Cambra, teledirigir les reformes sense sobresalts i sense riscos, col·locar independents afins i, el que no és intranscendent, iniciar el desglaç del PP cap a un partit més modern i més democràtic en el seu interior i sense por de noves complicacions judicials, tot això es va a perdre Rajoy per no abstenir-se en un possible govern de centre-esquerra. Però ni així. L'Espanya maniquea, la del continu ajust de comptes i la destrucció moral de l'adversari, no hi ha manera de treure'ns-la de sobre, al contrari, cada vegada que hi ha un partit del segle entre el Reial Madrid i el Barça sembla que es renova. El proper capítol possiblement serà el d'un nou quixotisme utòpic. País!, que deia Hermano Lobo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema