El segon debat gironí de l'any ha nascut per l'aplicació de la normativa contra la contaminació acústica a Girona. Una ciutadana, en l'exercici del seu dret, reclamà la seva aplicació a l'Ajuntament. La història és coneguda i explicada pel dret i pel revés. No val la pena perdre-hi temps. Ni tampoc valorant-ho políticament, que ja ho fan els partits presents al Plenari Municipal. Mirarem d'aproximar-nos-hi amb una reflexió més general.
Les Associacions de veïns, que no passen pel moment més esplèndid de la seva història -encara que han mostrat un reviscolament els darrers tres o quatre anys-, han demostrat ser útils. Corrent el risc de ser diluïdes per una maquinària ?municipal potent i present, amb tendència a absorbir i deglutir-ho tot, han demostrat ser capaces, tant la del Barri Vell com la de l'Eixample, de canalitzar i donar forma al malestar i les opinions veïnals des de la transversalitat, el pluralisme i la independència.
Les normatives de convivència -que es basen en el principi que no s'emprenyi el veí-, són imprecises i poc elaborades. ?Estan pensades i pactades amb els sectors reconeguts com ?pertorbadors de la tranquil·litat -transport, activitats i poc més- i ignoren i provoquen un tracte jurídic mecànic i conflictiu dels fenòmens no previstos. ?Recordem la pianista ceretana jutjada fa poc, les campanes de tants llocs i d'altres que són persecució d'una forma d'entendre i ?valorar els signes que manifesten la vida de la comunitat. La ?percepció de la realitat depèn de com l'entén cada ciutadà, i això té a veure amb la cultura i la integració en el medi de cadascú. Per a molta gent la ciutat, o el poble, té uns sons propis -les campanes, el tren...- que no són sorolls, són senyals que la vida continua. Res a veure amb aires condicionats, motos petaneres o terrasses noctàmbules i festives.
