Cap al 1930, el poeta hongarès Frigyes Karinthy va escriure un relat en el qual enunciava la hipòtesi dels sis graus de separació, segons la qual ningú necessita més de cinc intermediaris per accedir a una persona determinada, ja sigui el Primer Ministre d'Austràlia o un indi guaraní. Desconec si la teoria de Karinthy va ser verificada al llarg del segle XX, encara que molt aviat va donar el salt a la cultura popular fins al punt que avui dia forma part del patrimoni habitual de qualsevol conversa. És lògic, si pensem de quina manera aquesta tesi activa els ressorts de la nostra particular sentimentalitat narcisista. Així, no només estem a prop dels nostres familiars, amics, veïns i companys defeina, sinó que a més també tenim a l'abast de la mà qualsevol gran personalitat: actors i actrius de Hollywood, estrelles esportives, reis, emperadors i presidents; cantants d'òpera i grups de rock; top models, banquers de la City, pilots de Fórmula 1 i astronautes. En fi, un planeta de 10.000 milions d'habitants segueix sent un mocador.
Però no només això. Amb permís de les ones gravitacionals, el segon gran tema de la setmana ha estat que el món resulta molt més petit del que Karinthy creia. Gràcies a un estudi dut a terme per Facebook, el nou número màgic de l'ecosistema network és 3,5 intermediaris, en lloc de cinc o sis. Desconec si aquest 0,5 es refereix a mig amics o a examics, encara que cal suposar que, d'una manera o altra, la xifra s'ha dividit per dos. Si donar sis salts pot semblar difícil, tres o quatre ja no ho és tant i menys encara si el mètode d'acostament emprat és el senzill "m'agrada/no m'agrada" de Facebook. Gràcies a les xarxes socials, el nostre món s'ha reduït -a la distància d'un clic- i més s'eixampla d'una forma impressionant, perquè qualsevol veí de la nostra finca ja no es troba ni més a prop ni més lluny que un tsaatan de Mongòlia o un muong de Vietnam. Em temo que el propi de la nostra època sigui l'ambivalència: com més proper, més llunyà; com més petit, més ampli.
Deixant de banda les anècdotes estadístiques, la veritat és que les xarxes socials estan canviant la nostra forma de relacionar-nos. Les amistats costoses i llargues en el temps -com un vell festeig- han donat pas a l'enamorament immediat. És això bo o dolent? Qui ho sap, encara que el més segur és que resulti indiferent, com tantes altres coses. Davant de les amistats escasses, sòlides i indestructibles d'abans, ara prevalen els cercles líquids, canviants i amplis amb els quals s'intenta operar des de la lògica del win win: jo guanyo, igual que tu. Una agenda val el seu pes en or; el nombre de seguidors a Twitter o d'amistats a Facebook, també, sobretot en el camp laboral. Els headhunters rastregen les xarxes a la recerca d'informació sobre nosaltres, mentre es construeixen espais com Linkedin que conjuguen l'amistat, el networking i el desenvolupament professional. Cal pensar que, en el món 3,5, cadascú de nosaltres ha de convertir-se en marca, ha de vetllar per la seva reputació global i llançar-se a l'ús intensiu de les tècniques de màrqueting.
En un magnífic debat que va tenir lloc fa uns anys entre el filòsof conservador Roger Scruton i l'economista de moda Tyler Cowen, tots dos es preguntaven si les xarxes socials deixarien algun espai per a l'autèntica amistat. Com no podia ser d'altra manera, les respostes d'un i altre van ser oposades. Scruton va festejar la seva dona en una cacera de guineus, Cowen va conèixer la seva a internet. Mentre el primer parlava de Jane Austen i la textura literària de la vida, el segon es referia al que ens indiquen les estadístiques. Per a Scruton, segurament, la tesi 3,5 manca de qualsevol valor; per a Cowen, potser reflecteix les bondats d'un món interconnectat i veloç. Sigui quina sigui la seva opinió sobre el tema, sàpiga -volgut lector- que vostè i jo estem molt més a prop que fa tot just un lustre. I en el futur potser ho estiguem encara més.
