SIGNES EXTERNS DE RIQUESA

Havia sentit dir, molt seriosament, que tal família de la nostra ciutat deixava entendre la seva condició de rica perquè la mestressa de casa anava a fer la compra a la plaça acompanyada de la minyona que portava el cistell. No s'estilava l'ara tan usual carret de la compra. I aquella senyora que consideràvem rica, anava al mercat a primera hora del matí. La importància d'aquesta precisió horària era deguda a que a primera hora la mercaderia era més fresca i no havia estat tan sotmesa a les alteracions atmosfèriques, i no havia estat tocada per altres possibles compradores. Però a aquella primera hora el preu que es pagava era més elevat. Alhora que el matí anava avançant els preus podien anar baixant una mica, potser només uns cèntims. Però cada cèntim es valorava molt. I a darrera hora, ja passat el migdia, les venedores tenien ganes de plegar i tornar a casa, si podia ser amb els cistells buits. El que motivava que el que quedava per vendre s'oferís a un preu considerablement baix. Aquesta oscil·lació de preu on es podia apreciar notablement era en la peixateria. A la una el mercat del peix es tancava i els serveis de refrigeració només consistien en uns grapats de gel, i resultava difícil conservar el peix pel dia següent. Era fàcil a aquella darrera hora comprar el peix d'alta qualitat al preu que a primera hora es venia la sardina o el verat.

També es posava de manifest la riquesa d'una compradora pel fet de no discutir el preu de la mercaderia amb la venedora. Es dir, per no regatejar. Eren temps en què en el mercat es regatejava. Hi havia mestresses de casa que hi tenien la mà trencada. Ho practicaven amb un veritable art. Es produïa un curiós tempteig entre compradora i venedora, afinant quantitats amunt i avall, fins a posar-se d'acord, en el cas que això fos possible. A vegades la compradora amenaçava amb deixar-ho córrer i anar a una altra parada. Aquesta amenaça solia fer el seu efecte i el preu es moderava. No realitzar aquesta pràctica i pagar, sense discutir, el preu que d'entrada demanaven, ja es considerava un signe de riquesa.

També es qualificava la potència econòmica familiar per la classe de pa que compraven. El pa de barra es considerava de luxe i es feia pagar uns cèntims més. Com també menjar el pa del dia. La gent senzilla comprava el pa rodó, en peces de quilo o de dos quilos, i el feia durar dies i dies, detall que la qualitat del pa d'aquell temps ho permetia. Una germana de la meva àvia, que havia nascut l'any 1850, m'explicava que quan era petita, a casa seva posaven el pa al balcó perquè s'assequés i així se'n menjava menys quantitat. Menjar pa del dia era només cosa de rics.

També es considerava cosa de potentats comprar pastissos fora d'ocasions d'alguna celebració, o diades assenyalades. O seure en una taula d'algun dels cafès de la Rambla per fer l'aperitiu, especialment si era un dia d'entre setmana.

Estiuejar a la platja o a la muntanya també era cosa reservada a altes economies familiars. Tot i que d'estiueigs n'hi havia de moltes classes, fins i tot anar de rellogat en una habitació amb dret a cuina en una casa habitada pels seus amos.

Igualment es consideraven rics els que tenien una senzilla dutxa i més encara si disposaven d'una cambra de bany completa. Encara que hi havia qui si es volia banyar amb aigua calenta havia d'abocar a la banyera olles d'aigua escalfada en els fogons de la cuina. M'explicava un meu amic que quan era petit l'esplai de la seva família les tardes dels diumenges consistia en anar de visita a casa de l'amo de l'empresa en la que treballava el seu pare. Es tractava d'un petit empresari que tenia un tracte molt proper i gairebé familiar amb els seus empleats. I per aquell noi l'al·licient que tenia aquella visita era que els ensenyaven la cambra de bany. Cosa per ell extraordinària.

Els companys de col·legi es fixaven molt en petits detalls, que ben mirat no tenien gaire importància, però que en la mentalitat infantil apareixien com a signe de riquesa. Un meu condeixeble es pensava que a casa érem rics perquè quan plovia jo portava impermeable, mentre que jo creia que ell era fill de potentats perquè usava paraigua.

També miràvem com a fills de casa bona aquells que tenien bicicleta. No ens adonàvem que per comprar la bicicleta els pares d'alguns d'aquells nois potser havien de renunciar a altres despeses que els nostres pares consideraven més prioritàries que la bicicleta.

També hi havia detalls del vestuari que servien per distingir la potencia econòmica familiar. Els nois fins a tretze o catorze anys portaven pantalons curts, fins a sobre genoll, i passada aquesta edat vestien de llarg amb pantalons com els d'home. Però un senyal de distinció era usar uns pantalons que no eren ni curts ni llargs, sinó que eren els anomenats de golf, que feien més senyor.

Tenir telèfon era també un signe de riquesa. Però en molts casos el telèfon no era un luxe, sinó una eina de treball. O un instrument que lligava a la feina, a qualsevol hora i quan en el domicili s'hauria estat més tranquil sense disposar d'aquell aparell de contacte amb l'exterior.

I el màxim signe de riquesa era tenir cotxe particular. Evidentment que el cotxe, ja fos antigament el de cavalls i més modernament l'automòbil, no estava pas a l'abast de tothom. Molts que vivien d'un sou, fos com a funcionari públic o empleat d'una empresa privada, per comprar el més senzill automòbil haurien necessitat la paga de tot un any. Quan circulaven els primers automòbils els vianants es paraven per contemplar-los i deien o pensaven "quin cotxe! I quin senyor que en gaudeix!." Però només l'usuari sabia que, en el moment més impensat, el motor podia fer figa i cotxe i senyor quedar plantats en la carretera. Cosa que no passava mai al que anava a peu.

Amb el pas dels anys tot ha anat canviant i moltes coses que abans es consideraven signes de riquesa, ara estan a l'abast de qualsevol ciutadà. Si amidéssim amb els criteris d'aquells temps, ara es considerarien rics una gran majoria de la població. L'habitacle confortable ja no és un privilegi minoritari. De cotxes en corren a milers. Telèfon en tenen fins i tot alguns captaires. Les taules de cafè ja no són només les de la Rambla, sinó que se'n veuen en qualsevol carrer i en qualsevol vorera que tingui més d'un metre d'amplada, i a qualsevol hora del dia hi ha concurrència. Els actuals signes externs de riquesa ara es mouen dins uns paràmetres molt més elevats, com hem apuntat a l'inici d'aquests comentaris.