Temporada de pactes

Una vetllada al bar Manolo amb els diputats menjant croquetes tampoc em porta novetats

23.02.2016 | 06:30

Hi ha temporades de bolets, de cacera, de calçots i també de pactes. Ara mateix hi som. Temps de pactes. En una doble tongada ho vivim/patim els ciutadans. Primer, el que va passar a Catalunya. Un parell d´hores abans de l'hora límit perquè es dissolgués, automàticament, el Parlament de Catalunya per anar a noves eleccions era investit nou President de la Generalitat l´alcalde de Girona. Ja ho ha explicat Carles Puigdemont. Anava amb les filles a dinar quan va rebre una trucada del seu antecessor «ja saps per què et truco, si m´has de dir que no, millor que no vin­guis a Barcelona». Hi va acabar pujant, vestit confortablement, «casual» en diuen els prescriptors de moda i sense afaitar com fem els caps de setmana els que tenim una barba difícil. Els dos mesos de negociacions cap al pacte no caben en un únic llibre i els disbarats de les converses, amb el surrealista empat de l´assemblea cupaire com a símbol, ara han quedat en segon terme mercès a l´acord.

Fa unes setmanes els vaig explicar que, recordant les meves èpoques de periodista polític, vaig anar al bar de l´hotel Palace a veure si pescava alguna novetat respecte a la formació del govern i per primera vegada em trobava que sortia pitjor que no pas havia entrat, més confós i trobant interlocutors absolutament despistats. Com que passo a Madrid bona part de la setmana, un vespre vaig anar a voltar prop del Congrés. Ja fa uns anys vaig caure en l´error de no renovar l´acreditació de periodista pel Diari de Girona al Congrés dels Diputats perquè gairebé ja no hi anava mai. No hi ha res millor que ser un periodista veterà en una institució com aquella, d´aquells que hi passen moltes tardes hi hagi més o menys activitat. Quan no hi havia mòbils, les telefonistes t´agafaven els encàrrecs, els policies et permetien l'entrada sense demanar-te cap identificació, els uixers et saludaven i et feien fotocòpies, les secretàries t´avisaven quan hi eren els seus caps i amb els cambrers feies cada setmana una quiniela. Acabaves tenint molta més informació de la qual podies fer ús i sobretot tenies aquella anècdota, que a poc a poc ha anat menyspreant el periodisme erròniament i que acaba explicant com és una persona. Que li preguntin què val tot això a en Lluís Falgàs, que ha aconseguit un estatus com el descrit, que jo vaig gaudir només una temporada, a dues institucions: al Congrés dels Diputats de Madrid i al Parlament de Catalunya.

Vaig dir-me que aniria a fer un vermut a Casa Manolo i després a sopar a l´Edelweiss on serveixen menjar d´inspiració alemanya, fonamentalment una quantitat desmesurada de braó de porc que primer bullen i després rosteixen acompanyat de xucrut fermentat. No ho allargaré gaire, aprofito per comunicar des d´aquí al senyor Falgàs que anuncia la seva visita a Madrid per la investidura de Pedro Sánchez que ja no podrem fer com el dia del jurament del nou rei Felip VI. Adéu al xucrut, adéu al braó, adéu a les racions gegantines de rosbif amb puré o a l´escalopa vienesa que només es podia encabir en una plata o a l´strudel de poma. L´Edelweiss, a escassos trenta metres del Congrés dels Diputats, ha tancat les seves portes. Que han vist, que han escoltat les seves parets o els seus veterans cambrers vestits amb impecables jaquetes o davantals blancs. No és d´estranyar que en la nostra darrera visita fóssim només tres o quatre taules. Que lluny aquell vespre, quan després d´un concert al proper Teatre de la Zarzuela veiem entrar a la Reina Sofia, amb els seus dos germans, Irene de Grècia, que fa gairebé 40 anys que viu de dispesa al Palau de la Zarzuela i a l´ex-rei Constantí. Elles dues menjaven verdureta però amb quina afecció i emoció l´antic cap d´estat grec es cruspia el braó i el xucrut, fet raonable perquè, malgrat la seva condició de família reial grega, en realitat tots els seus parents són alemanys o centreeuropeus i el seu besavi fou escollit pel parlament grec rei del país quan era un príncep de Dinamarca.

Per tant, vaig acabar sopant unes croquetes al bar Manolo del carrer Jovellanos, la institució on els diputats anaven a fer una cervesa i a fumar una cigarreta (quan estava legalment permès) arran que essent el President del Congrés Gregorio Peces Barba, aquest tanqués el bar principal del palau i prohibís fumar a l´hemicicle. El recordat Ernest Lluch, que tenia llogat un pis proper, al vespre es feia fregir mitja dotzena de les seves populars croquetes, mida doble de l´habitual i se les emportava a casa per sopar gairebé sempre que era a Madrid. Instal·lat al bar em vaig dedicar a parlar amb un parell de coneguts. Un d´ells em deia que hi hauria una sorpresa. Jo li preguntava quina i em contestava més misteriosament: «Una sorpresa». Vaig parar l´orella a algunes converses de la barra de gent que em van semblar diputats. Tampoc en vaig treure l´aigua clara. Vaig sortir novament, com al Palace, amb la cua entra cames. Almenys, les croquetes de l´Ernest Lluch del bar Manolo segueixen essent boníssimes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema