Sembla una broma macabra: un grup de gironins demana posar el nom de Muriel Casals a un dels pocs carrers de la ciutat amb carril bici, l'actual passeig General Mendoza. M'agrada l'humor negre, però posats a fer acudits sobre la mort de la diputada, es podria buscar una alternativa igualment ciclista que no suposés expulsar del mapa ciutadà el general Mendoza.

Seria la seva segona humiliació a mans dels gironins. Mendoza era governador militar de Girona el 1808, però la burgesia i els gremis el trobaven massa «afrancesat», ja que rebutjava enfrontar-se a les tropes napoleòniques. No és que els gironins burgesos fossin patriotes, no els ha mogut cap pàtria ni abans ni ara. És que els francesos duien idees revolucionàries, i la Girona profunda considerava -com ara- l'antic règim millor per als seus interessos, no fos que pobres i desgraciats creguessin que tenien drets. Van forçar la substitució de Mendoza, que els volia evitar penúries, per Álvarez de Castro, defensor de l'Espanya anacrònica que convertiria Girona en una fossa comuna. La Girona profunda fa 200 anys que s'aferra a les tradicions, el 1808 amb «vivan las caenas» i avui amb «visca les campanes», el cas és ser retrògrads.

Ignoro els actius de Muriel Casals per merèixer un carrer. Girona dedicarà un carrer a cada diputat que passi a millor vida? O només als de JxSí i la CUP perquè els altres no són catalans? En són mereixedors solament els que morin en accident de trànsit? Reduïm-ho més, que no anem sobrats de carrers: només els diputats que morin atropellats per ciclistes tindran carrer? Cal aclarir-ho abans no ens caiguin més morts a sobre i s'acumulin peticions.

Mentrestant deixin-me un general afrancesat abans que una senyora que va publicar a Twitter que Presidentmàs representava «l'aspiració de las classes populars de convertir-se en classe mitjana culta, lliure, desperta i feliç». Les classes populars, al cap i a la fi usuàries dels carrers, preferim un militar decimonònic però progressista a una diputada 2.0 però classista i carca.