Encara recordo bé les converses, en un casalot de Sóller, sobre El nom de la rosa d'Umberto Eco. Era a principis dels 80, feia fred i de tant en tant se sentien els sorolls misteriosos d'un torrent que passava per sota de la casa. Aquella casa havia estat d'un mestre i encara conservava una aula clausurada amb la seva pissarra i els seus bancs, tot cobert de pols i tot conservat com en una mena de mausoleu pedagògic que ningú visitava. A la nit la casa feia una mica de por, i com que allà hi vivíem diversos professors en pla espartà, sense televisió ni ràdio ni res, l'únic que es podia fer era conversar i conversar. I en aquelles nits d'hivern sense calefacció, per descomptat el tema que ens va entretenir va ser el llibre que gairebé tothom havia llegit en aquells anys (jo no, i ni tan sols ara l'he llegit). Tot i no conèixer la novel·la d'Eco, m'interessava el que explicava i per això prestava atenció al que es deia en aquelles converses nocturnes, primer a la cuina i després en una sala tan austera que semblava una de les cel·les de l'abadia medieval on transcorria la novel·la. I mentre escoltava, em preguntava com era possible que una novel·la sobre les disputes teològiques de l'Edat Mitjana i sobre unes idees i uns costums que res ens podien dir al cap de set segles pogués tenir tant èxit. Sens dubte, calia molt de talent. I Eco va demostrar tenir-ne.

En aquelles xerrades es parlava de les estranyes idees herètiques dels bogomils búlgars, que recomanaven castrar-se per evitar la temptació carnal. I de les crítiques ferotges dels franciscans contra el papa Joan XXII. I de les teories comunistes que posaven en pràctica els monjos de la secta dels dulcinistes. I de l'abadia austríaca de Melk, que havia inspirat l'abadia dels Apenins on transcorria la novel·la. De tot això i de molt més, és clar: de Borges i dels laberints i dels tractats filosòfics i de la investigació detectivesca d'un monjo que es deia Guillem de Baskerville, com el gos famós d'un conte de Sherlock Holmes. Ara, trenta-cinc anys més tard, Umberto Eco ha mort als 84 anys i gairebé ningú que en tingui menys de quaranta sabria dir qui és Guillem de Baskerville o què punyetes és una abadia benedictina. Res d'això sembla interessar ja a ningú, però no fa gaire aquests temes inspiraven xerrades interminables que duraven gairebé tota la nit. Avui en dia, és clar, fins i tot una modesta xerrada s'ha convertit en una activitat inconcebible perquè és molt difícil que algú es concentri cinc minuts seguits en un mateix tema. WhatsApp i les tauletes han arrasat el món d'ahir, que era el d'Umberto Eco i també el de Stefan Zweig i que podia entroncar sense problemes amb tota la saviesa de l'Edat Mitjana.

És curiós pensar que com més alt semblava el prestigi d'Eco i del seu humanisme tan vast com la immensa biblioteca d'una abadia benedictina, més en perill estava tot aquell món que parlava d'idees teològiques i del culte als llibres. I mentre conversàvem sobre El nom de la rosa en aquell gèlid casalot de Sóller, Steve Jobs i Steve Wozniak estaven llançant al mercat el seu Apple III i la companyia japonesa NTT llançava el seu primer telèfon mòbil. Sense que poguéssim imaginar-ho, el món humanístic d'Umberto Eco començava a enfonsar-se, just quan les seves obres aconseguien la seva màxima difusió. I la negra ombra dels WhatsApp i de Twitter i de totes les armes de distracció i estupidització massiva ja apuntava el seu sinistre musell.

En aquests últims anys, Umberto Eco es vantava de no acudir a cap tertúlia a la televisió i de no fer servir mai Twitter perquè li semblava una gegantina pèrdua de temps. I amb molt bon criteri, defensava el format paper dels llibres sobre els nebulosos formats digitals. Tenia molta raó. Fa dos anys, en cancel·lar el servei de correu electrònic d'un portal d'Internet, vaig perdre tots els correus que hi tenia emmagatzemats: gairebé deu anys de vida que es van esfumar del tot sense poder evitar-ho. I en canvi, els manuscrits en paper que uns desesperats sonderkommando jueus van enterrar el 1943 o el 1944 prop del crematori d'Auschwitz, amb la vaga esperança que algú els trobés algun dia, van ser trobats al final de la guerra i ens van permetre conèixer el terrible destí que aquells homes havien viscut en les cambres de gas. Els manuscrits no eren més que fràgils fulls de paper ficats en gerres i en ampolles, però van sobreviure i van ser descoberts. El que demostra que Umberto Eco tenia raó i que el paper sobreviurà a totes les modes i a tots els suports, per molt antiquat que sembli o per poc prestigi que tingui ara.

I una última reflexió. Si ningú hi posa remei, hi haurà noves eleccions d'aquí a quatre mesos. És sorprenent que els nostres partits polítics es comportin com els frares franciscans i dominics que discutien sense parar sobre l'heretgia donatista o sobre l'adveniment dels dos anticristos. És vergonyós i absurd, però això és el que hi ha. Set segles després d'El nom de la rosa, tornen els temps de la Santa Inquisició i dels heretges amb el cap ple d'idees delirants. I s'estan imposant les opcions més cridaneres i fatxendes enfront de les opcions més moderades i proclius a l'acord. Tornem als temps tenebrosos de les abadies d'Umberto Eco, només que la mesura i la saviesa que ell representava amb el seu immens saber humanístic ja no són aquí.