Ara que tenen tanta estima les «cases rurals» a l'àmbit turístic d'aquí, pot desvetllar-se una certa curiositat per aquelles masies i estances que ofereixen acolliment, amb tot el seu contingut de mobiliari i estris. Aquells noms que es poden aprendre vénen d'un temps llunyà i en algun lloc ens els poden repetir, com qui passa un vídeo de ciència-ficció: et poden dir, per exemple, que els jous junyien dos bous pel coll a l'arada del pagès.

Hi ha paraules que s'assequen, com branques i fulles quan la tardor els cau al damunt. Però les paraules tenen un estil de vida diferent, no tan matemàtic com el cicle vegetal. Fins i tot a vegades els profetes de la paraula ens recorden que són aquí per salvar-nos els mots. Altres vegades, les paraules velles i aquelles coses que significaven prenen cos i es presenten amb elegància. Aquest és el cas del Museu de la Vida Rural, instal·lat a l'Espluga de Francolí.

Arpiots, xolladors, volants, dalles, batolles i molts termes més satisfan la curiositat del visitant que pot contemplar la vida plena d'uns estris que varen fer la grandesa de la vida rural. La família pagesa, sempre a cavall entre l'heroisme i l'oblit, compleix un destí secular des de molt abans que Brussel·les dictés el sacrifici de vaques i l'arrencament de vinyes. La vida rural havia generat un sens fi d'oficis que avui desperten unes admiracions puntuals. Maria Aurèlia Capmany deia que «només la persona fa eines, i l'ofici és la mesura exacta de la capacitat de la persona per ser persona. La possibilitat d'un aprenentatge intel·ligent i l'adquisició d'una habilitat separa la persona humana dels altres éssers animats». Al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí s'obre la possibilitat d'admirar aquestes capacitats de crear eines adients a cada feina rural. La presentació del món pagès és una càtedra oportuna per si algú es podia pensar que la traça i l'ofici es poden guanyar sense ?enginy i duresa.

Al meu costat, tot visitant el Museu de la Vida Rural, hi tenia un noi jove que en contemplar aquells estris, maquinasses, ginys, maquetes i fotos groguenques, es preguntava si aquells avatpassats nostres eren treballadors o eren esclaus. Per al jove visitant allò es feia inexplicable i increïble. Les diverses sales són molt eloqüents. Són un patrimoni de la saviesa popular que igualment va crear una premsa d'oli al segle XVI, com unes eines adequades per a cada feina del pagès, la reu de cinc ralles i el trill, l'estarrossador, els cups del most.

Després dels oficis emmarcats a la vida rural es mostren també les activitats pròpies d'aquelles èpoques reculades, amb la precisió de les feines de la casa, les tradicions més respectades, notícies d'aquella natura que havia acompanyat i servit els nostres avantpassats. Precisament, quan una sala del museu és dedicada a les tradicions catalanes es pot admirar l'obra categòrica d'un olotí, l'escultor Josep Traité i Compte, que hi ha realitzat una col·lecció de figures que escenifiquen motius quotidians de la vida a l'entorn rural més desconegut. Aquest és un treball de doble apreciació, és obra d'art i és testimoni antropològic.

Visitar el Museu de la Vida Rural, a l'Espluga de Francolí, és una immersió als orígens, pelegrinar a les fonts, també es diu. Quan els llocs de treball rural sempre fan patir pel que trontollen, és un motiu de reflexió aquesta mirada atenta pel retrovisor, tot recordant les mans que fangaven els inicis de la nostra pagesia, quan un arpiot era una aixada, i un xollador era un esquilador. Ara, respectuoses peces de museu. Ara, com deia Espriu «als llavis, oratge, foc, paraules, esdevingudes cendra».