Pacti el PSOE amb Ciutadans o ho faci amb Podem, amb tots dos alhora o finalment, com tot apunta, amb cap, n'hi ha un que sempre perdrà: el PSC. Ha de ser frustrant saber que sigui quina sigui l'aposta que facis a la ruleta russa, a tu sempre et tocarà la bala.

C's ha convertit en la seva llançadora la lluita contra l'independentisme, el catalanisme i també contra la catalanitat. Escombrat de Catalunya un PP dirigit per un Donald Trump de fireta, C's atresora la part més suculenta del botí unionista. Però a més a més, el PSC també ha perdut el monopoli de l'esquerra. A les eleccions generals els socialistes van ser superats per en En Comú Podem, la franquícia catalana de Podem. I l'esquerra catalanista la monopolitza ERC.

El socialisme, que va ser el gran contrapoder de CiU a Catalunya, és avui un partit absolutament anodí. En els últims temps, a cada nit electoral, els seus dirigents han acabat verbalitzant la mateixa conclusió: «hem parat el cop». Però resulta que elecció rere elecció el PSC s'ha anat fent més anèmic i raquític.

No és independentista, no lidera l'unionisme i s'ha vist superat electoralment per una esquerra més popular i sovint populista però també per l'esquerra catalanista. Descapitalitzat políticament i intel·lectualment, ni tan sols té capacitat per fer un procés congressual que li permeti mostrar una cara diferent al PSOE. El PSC és vexat per l'arrogància dels socialistes andalusos i fins i tot pels exigus polítics extremenys, sense que des d'aquí ningú del PSC sigui capaç de fotre un cop de puny sobre la taula.

El PSC està en els mínims més mínims d'autonomia i orgull de la seva història. Està totalment sotmès a la franquícia. Miquel Iceta, malgrat ser un dels personatges més llestos i agradables que ha donat el socialisme català en els darrers anys, no ha tingut més remei que sotmetre's a un PSOE que només pot governar amb els partits que a Catalunya erosionen un PSC condemnat a anar parant cops fins al knock out.