Cartes

28.02.2016 | 06:30

El meu temps,
el teu temps,
el  nostre temps
M. Teresa Prat. banyoles.
Vivim en un món atrafegat, un món on tots anem de bòlit. A vega­des és la vida mateixa la que ens empeny a portar aquest ritme frenètic, però moltes d´altres som nosaltres els que l´imposem. Volem tenir més, fer més, ser més... Mai en tenim prou. Contínuament anem dient: Tinc tanta feina que no tinc temps de res! Simplement ens lamentem i anem repetint la seqüència dia rere dia. Pe­rò, ens hem aturat a valorar real­ment a què dediquem el nostre temps? Tot això que, no dubto, atapeeix les nostres agendes, omple de veritat les nostres vides? En què invertim la nostra existència? Apreciem el veritable valor del temps? Considerem que el temps és una propietat nostra? Pensem en el temps com en un bé?
Posem damunt d´un paper el nostre dia a dia, des que ens llevem fins que anem a dormir, de dilluns a diumenge. Quants «només cinc minuts més», després de sentir el despertador, hi trobarem? Quants «ja va, un moment», quan se´ns demana alguna cosa podríem comptar? Quantes estones asseguts al sofà mirant aquell serial que ens té enganxats?... De ben segur que sumats de cinc en cinc, de deu en deu o de trenta en trenta els minuts que al llarg del dia destinem a «no res» ens donarien una suma considerable d´hores al cap de la setmana, una bona colla de dies al cap del mes, una bona colla de setmanes al cap de l´any i una bona colla de mesos al cap de la nostra vida, en definitiva una bona colla de temps que potser ens haurà mancat per fer aquella feina més ben feta, per dedicar als qui ens envolten i ens necessiten: la família, els amics, fins i tot a desconeguts a qui, amb una mica del nostre temps per mitjà de tasques de voluntariat, podem ajudar en allò que li manca.
Cal que valorem millor el nostre temps, que gestionem millor el nostre temps, perquè el temps és un bé de valor incalculable, perquè el temps no és teu ni meu, el temps és de tots i per tots. Sumem esforços i veureu que amb el meu temps, el teu temps i el nostre temps podrem multiplicar les hores, fent i donant molt.

Fins on hem arribat?
ÀNGELA FERRER I MATÓ. girona.
Diuen que existeix un sentit que posseeixen certes persones, se´n diu vergonya aliena. Bé, doncs durant el repartiment de Premis de la ciutat de Barcelona vaig tastar aquest sisè sentit en escoltar el poema totalment obscè que va pronunciar la poetessa (jo li donaria un altre nom, ja que poesia vol dir bellesa, tendresa, sensibilitat...) i la veritat que el que va llegir per enaltir la poesia la va denigrar totalment.
Jo escric poesia i els temes són: l´amor, la bellesa, fins i tot la tristesa o la ira, expressada sempre com a sentiment de grat i/o rebuig. Però dir poesia a uns mots denigrants que fan avergonyir sentir-los no solament als creients sinó a tota persona dotada d´una mínima sensibilitat és una barbaritat. Mai s´ha d´ofendre ningú i menys amb mots tan grollers com els emprats per la persona que com un llop vestit de xai va voler escarnir els cristians. Si jo arribo a ser a l´acte no només n´hauria marxat com van fer alguns, jo l´hauria bescantada davant de tothom, que sabés que el que feia, a part d´ofendre greument els creients, estava assassinant la poesia.
Per què si és tan trempada no escriu un poema injuriant Al·là? De valenta res de res, de poetessa un desastre i com a persona poc deu valer si és capaç d´escriure el que va escriure. Així escrivien no fa tant temps els nazis dels jueus, i la història està farcida de gent que denigra races, creences i principis ètics. I un suspens majúscul a qui va permetre que es llegissin tal cúmul de barbaritats, ja que suposo es va revisar el que es diria –o ni això es va fer?–. D´inútils que cobren per no fer res, i per desgràcia, a pertot arreu n´hi ha i també a casa nostra. Com a mostra aquest acte abjecte permès –per qui?–. Qui sigui que entoni el mea culpa,cosa que no farà/n el/s responsable/s directe/s del que havia d´ésser l´enaltiment de la poesia.

El país tira endavant tot sol! Inclòs el CAP de Vilablareix
Joan Gironès i Muñoz. VILABLAREIX.
Aquest país és modèlic. La governança, exemplar. Els fets, de tots coneguts, el quart de la llista, president, quan és hora, metafòricament, li fan fer un pas al costat (dit d´una altra manera «fora»). Trucada d´urgència a un amic, t´ha tocat, i en 24 hores «Som-hi». Mentrestant el poble s´ho mira, escolta i creu en miracles.
Canvi de cromos (vull dir: consellers). A Sanitat, tu, m´ha dit el partit que ets bon gestor, encara que no tens ni idea de com va, tant li fa, seràs bon gestor.
Vilablareix, poble amb parelles joves, en conseqüència molts nens/es. El nou CAP, amb servei diari de dilluns a divendres de medicina general i dilluns i divendres de pediatria (en previsió, per si el cap de setmana algun nano s´ha posat malalt i no pot anar a escola). Ahir dijous, malaltia d´un nen/a, al tard trucada al CAP i amablement la contesta és: Truqui demà al matí a les 8. Divendres 8 matí, trucada i contesta: «No hi ha la pediatra, està de curs, si vol l´atendran a Bescanó».
Aquest és el model de país, funciona sol, mentrestant el poble s´ho mira, escolta i creu en miracles.

A la recerca d´algun subterfugi?

pedro j. piqueras ibáñez. girona.
L´acord signat a bombo i platerets entre el PSOE i Ciutadans per sumar els seus escassos 130 escons al Parlament estatal a favor de la investidura de Pedro Sánchez, s´està prestant a mil interpretacions. És evident que, per si mateix, l´acord és inútil per aconseguir la investidura, en no sumar els diputats suficients i comptar per endavant amb el rebuig de Podem, que desitja un front d´esquerres, i amb la negativa del PP a abstenir-se després d´haver estat exclòs sistemàtica i rotundament per ­Sánchez.
D´altra banda, la reforma de la Constitució que preveu l´acord PSOE-Ciutadans requereix el beneplàcit del Partit Popular, el vot dels parlamentaris d´aquest partit és indispensable per abordar qualsevol canvi de la llei màxima. Potser pensen que poden trobar algun subterfugi per saltar-se la llei.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema