La utilització de les fortificacions obsoletes

28.02.2016 | 11:15
La utilització de les fortificacions obsoletes

L' any 1814 quan abandonaren Girona les tropes napoleòniques que havien ocupat la ciutat durant quatre anys i escaig, les fortificacions, que durant segles havien acomplert un servei de defensa del nucli urbà, quedaren inservibles. A més del desperfectes que havien experimentat a causa dels insistents bombardeigs de l'artilleria, les principals obres de defensa foren volades pels exèrcits en retirada. En aquelles circumstàncies, la ciutat no podia pensar en refer les seves estructures defensives. Prou treballs hi havia per recuperar la vida normal dels ciutadans, cosa que omplí una bona colla d'anys. A aquesta impotència s'hi afegí la transformació de l'art de la guerra. Els sistemes defensius, a base de muralles que envoltaven el recinte urbà, deixaren de tenir efectivitat a causa dels nous mètodes d'atac dels exèrcits moderns.

Tanmateix el ram de guerra s'obstinava a mantenir per a Girona la condició de plaça forta i es negava a prescindir de les muralles, dels castells i dels baluards. Obres de defensa que ja no servirien per la funció per la qual havien estat construïdes. Gradualment la ciutat obtingué del govern la cessió d'aquelles construccions per convertir en solars urbanitzables o edificables els espais que ocupaven. Unes construccions que s'havien bastit en gran part a càrrec de l'erari municipal i sempre en terrenys cedits pel municipi. Aquest estira-i- arronsa de petició i cessió s'allargà fins ?l'any 1931. I encara quan ja havien desaparegut les muralles del Mercadal i els cinc baluards que les complementaven quedà en peu, a la Gran Via, una torre que es perpetuà fins l'any 1958. Però la permanència d'aquella torre no depenia del Govern ni de l'exèrcit, sinó d'un poder superior que era el d'una companyia elèctrica que hi tenia instal·lat un transformador.

Però si per una part el ram de Guerra no es volia desprendre d'aquelles fortificacions, per altra part, mentre es vivien temps pacífics no tenia cura de la seva conservació, i tolerava o no s'assabentava de la seva utilització per altres fins. Aquesta deixadesa venia de lluny. El segle XVIII el país visqué llargs anys de pau. Des del 1714 en què s'acabà la Guerra de successió, fins l'any 1808, Girona no patí cap dels setges que havien caracteritzat la nostra història ciutadana. Si bé la Guerra Gran de la darrera dècada del segle XVIII afectà les terres gironines, la ciutat no arribà a ser assetjada. El mes de juny de 1808, en aixecar-se la ciutat contra el napoleònics, es presentà la necessitat de posar en peu de guerra les fortificacions que es farien imprescindibles per suportar el més que possible atac de l'invasor. En aquell moment es feu patent el lamentable estat de conservació de muralles, castells i baluards. En els fossats d'alguns trams de muralla els hortolans hi havien endegat les seves plantacions. En alguns fortins s'hi tancava bestiar dels pagesos que treballaven les terres dels encontorns. Amb gran urgència calgué posar remei a aquella situació, i amb el treball intens i apressat de militars i paisans es posaren aquelles defenses en situació de poder ser útils durant el terrible setge que s'hauria de suportar.

En la segona meitat del segle XIX, mentre es tramitava la cessió i posterior enderroc de la muralla del Mercadal, els gironins ja feien ús d'aquelles construccions obsoletes. En el terraplè del tram de muralla que s'estenia des de la Sèquia Monar fins a la plaça de l'Hospital la mainada d'aquell veïnatge, especialment els residents al carrer Nou, hi jugaven a tot plaer. També aquell espai elevat era un bon passeig assolellat. Gent d'edat avançada, convalescents o altres ciutadans que disposaven de temps lliure hi passejaven en les hores centrals dels dies d'hivern. En aquell temps era difícil trobar espais assolellats dintre la ciutat. Una ciutat encara tancada dintre les muralles, i amb carrers molt estrets. En aquella mateixa zona, en l'espai entre el carrer Nou i la plaça de l'Hospital, els corders realitzaven el seu treball en el ja inútil fossat de la muralla. Alguns curiosos es distreien contemplant el treball d'aquells artesans que fent anar la roda anaven trenant les cordes. Era aquesta una feina que requeria disposar d'un bon espai, del qual no es disposava en cap dels establiments que els corders tenien a la ciutat.

En els primers anys del segle XX el Baluard del Governador, situat entre l'actual edifici de la Cambra de Comerç i el de la Subdelegació del Govern Central, tot i ser ja inservible per a la defensa, els militars encara l'utilitzaven per realitzar-hi exercicis de tir. Quan aquella zona s'anà poblant, aquella activitat podia resultar perillosa i aleshores es traslladà al castell de Montjuïc. El pati d'armes del ruïnós castell serví de camp de tir de les tropes de la guarnició fins a mitjan segle XX. Fins aquell moment, fora dels militars que hi realitzaven els seus exercicis, només s'hi podia veure algun petit grup de criatures jugant entre les ruïnes, algun aficionat a la història que contemplava aquell antic escenari de gestes bèl·liques, els qui volien mirar la ciutat a vista d'ocell, i a la nit s'hi acollia algun captaire sense sostre que aprofitava aquell recer per dormir sota cobert i sense ser molestat per ningú. Iniciada la segona meitat del segle s'anà configurant en aquell recinte i en les seves proximitats una ben poblada barriada. Gent vinguda especialment d'Andalusia i Extremadura que en la dificultat o la impossibilitat de trobar un habitacle dins la ciutat s'establien allí fins que amb el seu intens treball i la seva capacitat de resistència aconseguien millorar la seva situació. Eren els altres gironins, la majoria dels quals s'integrarien molt dignament en la ciutadania.

A la muntanya de Les Pedreres es conservaven les restes dels antics fortins. En la meva etapa de col·legial, pels darrers anys vint i primers trenta, les tardes dels dijous d'hivern, els hermanos ens portaven al cim de Les Pedreres, sobre el passeig de la Ferradura, i allí jugàvem per entre el que quedava en peu de l'antic fort del Conestable. Les restes del que havien estat contraforts, parapets i camins coberts eren un bon camp per esplaiar-se en corredisses i cops de roc. Posteriorment s'hi endegà una populosa barriada, semblantment com passava a Montjuïc.
La torre d'Alfons XII es va construir pels anys setanta del segle XIX sobre les ruïnes de l'antic reducte de la Ciutat. Mai va servir per accions de guerra i sí per a usos pacífics. Ha estat dipòsit d'aigua potable, i també per instal·lar-hi un repetidor de Televisió.

Un angle de l'antic baluard de Sant Francesc de Paula serveix de base al monument dedicat als artillers que defensaren la ciutat l'any 1809. El mur del mateix baluard que donava cara l'Onyar serví molts anys per amarrar els animals que es presentaven al mercat setmanal dels dissabtes o a la Fira de les diades de Sant Narcís i de Tots Sants. Després d'enderrocar-se aquell mur el mercat i la fira es traslladaren a un altre desafectat baluard, el de Bournonville, situat a la Devesa prop de l'accés al pont de La Barca.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema