Des de fa uns anys, Jaume Vidal passa una gran part de l'any a l'illa grega de Tilos. L'illa és petita, 59 quilòmetres quadrats, i està a l'arxipèlag del Dodecanès, prop de la costa turca. Tilos és una illa àrida i muntanyosa, gairebé sense hotels, ja que els pocs turistes que hi van són americans i australians d'origen grec que s'han comprat una caseta a l'illa. Mirant les fotos de Tilos, on he trobat turons àrids, unes poques cases emblanquinades, unes cales d'aigua tan transparent que fa mal als ulls, recordo alguns poemes del poeta americà Jack Gilbert, que va viure a l'illa grega de Paros els anys 60. A la seva època, els pagesos amagaven els ruscs de mel a les muntanyes, per por que algú els robés (els illencs sempre hem estat veïns molt complicats). Quan Gilbert va tornar a Paros als anys 90, va descobrir que l'illa que estimava ja no existia: gairebé no quedaven pagesos ni pescadors, ni de bon tros ruscs a les muntanyes. Per sort, els records de l'illa que va estimar perviuen en els seus poemes: "Mirem les estrelles i no són allà dalt. Veiem el record de quan sí que hi eren, fa molt temps./ Però això també és molt més que suficient". I això és el que em passa quan miro les fotos de Tilos: encara que no hi hagi estat mai, em dic que amb només veure aquestes fotos ja n'hi ha més que prou.

A Jaume Vidal no li agrada que es parli de Tilos, per por que li passi el mateix que a Jack Gilbert i un dia torni a "la seva" illa i es trobi que l'illa que estimava ja no existeix. Però he de parlar aquí de Tilos perquè Jaume em va explicar que els refugiats sirians també hi estaven arribant, tot i que l'illa no es troba en les rutes habituals dels refugiats. I fa poc, passejant per una platja, Jaume es va trobar amb un equip de socorristes que acabaven d'atendre uns refugiats acabats de desembarcar. Jaume es va posar a parlar amb ells i un socorrista li va ensenyar una de les armilles salvavides que portaven els refugiats. Era de color taronja, ben lluent, i lluïa el logotip d'una bonica marca comercial. Les armilles costaven cent euros a Turquia, una barbaritat, però els pobres refugiats les compraven perquè creien estar comprant una assegurança de vida. Res més fals. Les armilles eren inservibles perquè estaven farcides de goma escuma i d'altres materials que no suren sinó que s'enfonsen amb gran facilitat. Més que una assegurança, aquelles armilles salvavides eren una garantia de mort si la barca se n'anava en orris. Fa poc, la policia turca va descobrir una fàbrica clandestina a Izmir Esmirna, on es fabricaven aquestes armilles salvavides falses. Però segur que n'hi ha moltes i ningú les busca: amb una sola fàbrica ?desmantellada, i la notícia a la premsa que ens faci creure que aquest negoci ?cruel s'ha acabat, és molt més que suficient.

Suposo que són fets tan vergonyosos com aquests els que impulsen molta gent a tirar-se en braços dels partits més messiànics i més cabdillistes, encara que aquests partits, em temo, siguin en el fons com aquestes armilles salvavides falses que enfonsen a qui les porta en comptes de mantenir-lo flotant. Ara bé, com és possible no indignar-se quan un s'assabenta que hi ha gent que s'està forrant amb aquestes armilles fraudulentes a costa dels pobres refugiats sirians? I com no cabrejar-se quan un descobreix el que paguen a un cambrer, o a un empleat de supermercat, o a un metge que fa guàrdies a l'UCI? I com no bullir de ràbia quan anem descobrint tots els escàndols del PP? I això mateix aquest cabreig, aquesta vergonya és el que impulsa molta gent a votar els partits que no tenen ni idea de quasi res, però que prometen arreglar-ho tot amb una vareta màgica, i que a sobre estan dirigits per uns líders megalòmans que tot just creuen en la democràcia representativa, encara que es passin la vida repetint les paraules "democràcia" i "democratització". Però això és el que tenim. A un costat, estafadors i pocavergonyes que no tenen cap inconvenient a quedar-se amb els diners públics. I a l'altre, salvapàtries i engalipadors que s'aprofiten de la indignació i el cansament. Un mal negoci per a tothom. Però no vull caure en el pessimisme. Si Jack Gilbert podia evocar el record de les estrelles quan sí que eren allà dalt, i això ja li semblava més que suficient, sempre hi ha un motiu per no deixar-se portar pel desànim. El passat estiu, a Belfast, Van Morrison va fer un concert a la mateixa Cyprus Avenue, carrer que donava títol a una de les seves millors cançons, just el dia del seu setantè aniversari. Abans de cantar una de les seves cançons que parlava de la seva infància a Belfast, Morrison va preguntar: "Algú recorda la gelateria Fusco's?". Molta gent del públic va fer que sí rient: clar que es recordaven de Fusco's. I jo també em recordava de Fusco's, i això que mai havia estat a la gelateria, perquè el seu nom apareix a la meravellosa On Hyndford Street i des de llavors m'ha semblat un lloc tan familiar com Can Joan de s'Aigo (que durant uns anys va ser del meu avi). Però el millor del cas ve ara: he buscat Fusco's a Street View, pensant que seria impossible trobar-la, i em trobo que la gelateria petita, modesta, amb unes poques taules altes i tamborets niquelats segueix funcionant en el mateix lloc on era fa seixanta anys, quan Van Morrison era un nen.

O sigui, que en el món dels canalles que estafen els pobres refugiats sirians amb armilles salvavides falses encara hi ha la gelateria Fusco's on el jove Van Morrison, fa gairebé seixanta anys, es parava a prendre un gelat quan anava a passejar pels afores de Belfast.

I encara que això no sigui gaire, i encara que un sàpiga que els canalles sempre acaben guanyant la partida, saber això m'ha fet pensar el mateix que el poema de Jack Gilbert. I potser, després de tot, un fet així, tan minúscul, tan modest, sigui més que suficient.