Un dels símptomes inequívocs de la vida adulta és que cada cop tens menys ganes de quedar bé i fas més el que vols fer que no allò que se suposa que has de fer. Sí, potser és veritat que estableixes un cert combat contra les aparences, i que escurces la distància que va de la realitat a l'aparença, però com en tantes altres coses és un miratge: per gran que et facis, per més que consolidis algunes arestes del teu caràcter, en algun moment o altre de la setmana acabes fent coses d'aquestes que anomenem «per compromís». Això comprèn des de la tradicional visita a parents per una coincidència geogràfica (és a dir, que estàs a prop de casa d'algú i hi vas més per no haver de donar explicacions d'absència que no per una voluntat tangible) fins a socialitzar amb persones amb les quals potser hi vas crear una empatia en un moment i un lloc concrets, però que ara, amb el temps, s'han tornat estranyament desconegudes. Un clàssic són, per exemple, els sopars amb molta gent que coneixes poc, però als quals assisteixes perquè t'aprecies els amfitrions: mentre ets allà no pares de preguntar-te per què hi has anat, i el cas és que inverteixes alegrement un bon grapat d'hores en una conversa de grup que no et va ni et ve. Com que no ets de pedra, quan el cap se t'omple de totes aquestes idees et sents una mica cabró, perquè al capdavall hauries d'estar agraït que persones tan heterodoxes estiguin disposades a compartir espai amb tu. Però al mateix temps t'adones que tot plegat té a veure amb una crisi d'identitat, segurament per la proximitat amb la quarantena, basada en la consciència que has passat molt del teu temps, això que ara perceps com a valuosíssim i escàpol, acceptant fer coses «per compromís». I si tens gats, figuretes de Lego en un prestatge i el martell de Thor penjat a la paret, no en tinguis cap dubte: en el fons, tot es redueix a saber trobar habitants del teu mateix món. O com a mínim, que l'entenguin sense prejudicis.