Si Proust hagués tingut un ordinador

«Està tot dit i l'única cosa que ens agrada, ens sorprèn i ens enganxa d'un autor és la seva veu»

02.03.2016 | 09:00
Si Proust hagués tingut un ordinador

Aquest article que llegiu, imprès o en format digital, és igual, en realitat l'he escrit a mà. L'estic escrivint a mà, de fet, ara mateix, perquè em sobra mitja hora que aprofito per començar a escriure i allà on sóc no hi ha ordinadors. M'adono que no escric a mà gairebé mai -un nom i una hora en una agenda, una nota de dues línies- i m'adono, també, que quan escric a mà penso diferent. Per tant, no sé si s'aprecia, escric diferent.

A mà recupero un tempo antic. Un tempo molt meu que a vegades perdo i m'agrada retrobar. Segur que la neurociència, ara tan de moda, n'ha dit alguna cosa. Segur que hi ha una relació entre el moviment precís de la mà que acompanya el bolígraf sobre el paper i neurotransmissors que s'activen i es desactiven. Com que no tinc l'ordinador al davant no escriuré un article carregat d'informació i d'anècdotes interessants (sabíeu que a les escoles finlandeses...) que seria fresc, àgil, fins i tot trepidant. No hi ha ordinador i em trobo cara a cara amb el paper i el bolígraf -res més- que em tornen el tempo assossegat, que m'obliguen, en definitiva, a estar quieta i a mirar cap a dintre.

Què hauria passat si Proust hagués tingut un ordinador? Es pot escriure A la recerca del temps perdut al davant d'una pantalla? Si Pessoa hagués tingut connexió a internet, hauria escrit el Llibre del desassossec? No sóc una romàntica del paper. Escriure amb l'ordinador m'agrada. Però és veritat que és com si la velocitat del teclat m'estirés els pensaments. A vegades em sembla gairebé com si els textos s'escrivissin sols. Té a veure amb freqüències, amb ones, amb estats mentals, amb la música cerebral.

Els ho explico cada setmana als meus alumnes d'escriptura creativa: està tot dit i l'única cosa que ens agrada, ens sorprèn i ens enganxa d'un autor és la seva veu. La manera que té d'acostar-se a les coses. No ens hi acostem igual al davant d'un ordinador que amb un bolígraf a la mà i penso que som més petits i menys importants del que ens pensem. Amb les hores del dia passa igual: no escrivim igual al matí que a la tarda; no escrivim igual al vespre que de matinada. I penso que allò que ens agrada de la literatura, l'intangible, té a veure amb la veu narrativa, és clar. Però també és cert que aquesta veu no és estàtica i que té a veure amb coses petites, ridícules, tan minúscules com comprar-se una ploma estilogràfica o una llibreta nova. No, no és el mateix que el ritme dels dits t'estiri els pensaments que paladejar cada paraula -ca-da-pa-rau-la- i anar veient com les lletres van sortint a poc a poc, una darrere l'altra, de la punta del bolí?graf, ara la be, ara la o rodona i amb un cargoliu a sobre i ara la ela i la i amb un accent llarg i elegant i la ge recargolada i la erra que costa de fer i una a preciosa i finalment una efa que són dos llaços i de petits tant ens costava de fer.

Aquest és el meu article que fa cent en aquest diari. Moltes gràcies per la paciència als qui em llegiu, i si algun dia penseu que m'he de comprar una llibreta nova, feu-m'ho saber.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema