o fa gaire, l'escriptor Damià Bardera deia: «M'estimo més que el meu llibre se'l llegeixin tres o quatre persones a la biblioteca que no pas que el comprin tres o quatre persones per Sant Jordi i no se'l llegeixi cap». Si l'autor de Viladelsac fos anglès, potser s'hauria de menjar aquesta declaració amb una ració de fish and chips. Des de fa cinc anys, Anglaterra practica una política de retallades salvatgíssima que ja l'ha dut a tancar centenars de biblioteques públiques. A Lancashire, per ?exemple, el Consell del Comtat ja ha anunciat la seva voluntat de reduir les biblioteques de 74 a 34.
Aquestes mesures tan horroroses, regressives i en contradicció absoluta amb la democratització de la cultura, s'intenten suavitzar deixant alguns equipaments en mans de voluntaris, que els mantenen amb bona voluntat i poca cosa més. Els altres abaixen la persiana; aleshores, veïns i usuaris descobreixen que han perdut un espai viu, necessari i interclassista.
No sé qui va dir que els millors instruments per garantir la nostra llibertat individual eren els museus i les biblioteques. Hi estic d'acord. Abans de la crisi, Anglaterra afavoria l'entrada als grans museus i disposava d'una xarxa bibliotecària envejable. Eliminar aquest servei tan beneficiós és un nou trist símptoma del descrèdit que pateixen les humanitats, les arts i el pensament en aquesta Europa que diu que construïm entre tots. Tanquem fronteres als refugiats, impedim l'accés al coneixement dels ciutadans i als bancs, només faltaria, ja els rescatarem sempre que faci falta. Quin racó de món més galdós.
