La crisi econòmica que encara estem patint ha afectat sobretot la ciutadania, però també ha tingut una afectació important a la política en tots els seus àmbits: nacional, regional o local. La disminució dels ingressos, l'endeutament i els objectius de dèficit fixats han frenat en sec una manera d'actuar en política que tardarà un temps a tornar. Durant uns anys, enteníem l'acció política com una carrera per «modernitzar» els països, les regions o les ciutats. I aquesta carrera passava indefectiblement per la construcció d'infraestructures i equipaments.
És en el món local on aquest model ha quedat més tocat i a dia d'avui els grans projectes d'equipaments han gairebé desaparegut. És un nou entorn en què els governs municipals hauran de saber adaptar-se i treure'n el màxim benefici per al ciutadà sense poder recórrer al recurs més fàcil: la construcció de l'equipament que mancava al municipi. Això vol dir que els municipis no es podran plantejar més equipaments? No necessàriament. Vol dir que els equipaments seran molt més escassos que abans, molt més racionals econòmicament parlant i que qualsevol nova instal·lació que es plantegi haurà d'estar molt ben justificada i haurà d'encaixar en un model de ciutat pactat anteriorment, fins al punt de ser un element imprescindible per assolir aquest model de futur.
I és que és justament quan els recursos són més escassos, quan més importància passen a tenir els projectes de ciutat. I és en aquests temps de recursos minvats i poca capacitat de despesa quan els municipis han de definir clarament un projecte de ciutat que doni sentit a l'acció de govern i que sigui capaç aglutinar al conjunt de la ciutadania vers un horitzó millor.
De fet, no és res nou. Les ciutats que funcionen millor són aquelles que tenen un model definit que va començar a definir-se anys enrere i que tenen molt clar cap a on van. I aquesta definició, no necessàriament s'ha fet en moments de crisi i pocs recursos, sinó que en molts municipis s'ha plantejat en moments de bonança. Però és cert que en moments com l'actual, en què la sortida endavant de l'equipament que falta o la despesa sense sentit ja no existeixen, el replantejar-se el model de ciutat és inevitable. Ja no hi ha recursos per fer projectes. Ara cal projectes per buscar recursos.
És un moment històric que posa la majoria de governs municipals davant el mirall i els pregunta: «Sabeu cap on aneu? Quina ciutat voleu d'aquí a quinze anys?» Si no hi ha una resposta clara i convincent que eviti tòpics i llocs comuns, és que algú no ha fet els deures i la ciutat necessita encara definir el seu projecte. Les ciutats necessiten horitzons de futur i els ciutadans volen saber cap on va la seva ciutat. Per poder contribuir-hi i posar el seu granet de sorra en aquest futur millor per a tots.
No són temps, doncs, de legislatures. Abans, quan estàvem en plena «festa», la millora de les ciutats es calculava en legislatures, en períodes de quatre anys on gràcies als ingressos i la possibilitat d'endeutar-se es podien realitzar nous equipaments. Tot això ha canviat. Ara ja no podem pensar a mitjà termini -quatre anys- sinó que hem de pensar a curt i llarg termini. A curt, perquè hem de pensar a millorar el dia a dia de la gent, pensar més en serveis que en equipaments i a llarg, perquè hem de pensar en projectes a deu o quinze anys vista, que és el que realment mou les ciutats.
Avui en dia, els municipis també se la juguen al curt termini a través dels serveis que ofereixen als ciutadans, quelcom més difícil de realitzar que la construcció d'una nova instal·lació. La millora dels serveis públics ha de ser també una de les grans conseqüències d'aquesta crisi, no només perquè una ciutadania amb més necessitats i menys recursos també ens ho demanda sinó també perquè els equipaments que s'han realitzat en èpoques de bonança han de tenir una incidència social més gran a través dels serveis que ofereixen. Ja no és tan important la mida i les prestacions de la biblioteca, el teatre, l'auditori o el pavelló que s'ha construït, sinó els serveis que són capaços d'oferir i la seva funcionalitat.
Millorar els serveis públics i redefinir un projecte de ciutat potser són objectius menys vistosos que construir l'equipament que fa falta, però sens dubte és més estimulant, més útil per a la ciutadania i encara que no en siguem conscients, acabarà tenint un impacte més gran a la ciutat.
