Quan Pedro Sánchez va deixar anar en el seu discurs d'investidura que «fins i tot la pitjor mesura de les que s'inclouen en el pacte del PSOE amb Ciutadans és millor que mantenir Mariano Rajoy en funcions» no va caure en la violència gratuïta. L'afirmació és violenta i a Rajoy se li va escapar el riure, com colpejat en aquest os en el qual el dolor es queixa, ha, ha. Però no és gratuïta. A Sánchez li fa falta. Es va guanyar el seu lloc electoral en el moment del debat en què li va dir a la cara allò tan desagradable de «usted no es decente, señor Rajoy».

Des de llavors, al líder del PP l'han esquerdat els resultats electorals amb una victòria insuficient que és suficient derrota; la corrupció que crida des de València i Madrid a la seva porta de la Moncloa; els cops rebuts des del seu partit i aquesta immobilitat inexplicable que l'ha deixat en evidència davant d'un candidat socialista que no para. Sánchez ha afegit aquesta frase cruel perquè necessita Rajoy fet miques per ser alguna cosa ara o en unes pròximes eleccions.

Per això el seu discurs d'intent d'investidura va ser com acabar amb Rajoy en set dies un cop va deixar dit que, per sobre del que arribi a ser el canvi, tot el que no és Rajoy és canvi. A partir d'aquí es va posar al front i va començar el seu discurs motivacional de diàleg de màxims i pactes de mínims, d'humilitat i ambició, per a un govern del «bé comú» (contracció de «bé general» i «sentit comú»), «no partidista» en què «les diferències entre ideologies no han de ser un problema «perquè» el mestissatge enriqueix «i, compri ja, no esperi més, truqui ara», tot això és possible a partir de la prope?ra setmana. La reiteració de telebotiga, portada fins al gag, prometia el mateix que Tip i Coll en els llunyans temps de la Constitució del 78: que la propera setmana parlarien del govern. No va dir res de les despeses d'enviament.