El terror va paralitzar l'alcalde i la regidora de Cultura d'Avinyonet quan es van arriscar a entrar a la sala que duia el misteriós nom de «Biblioteca municipal»: lleixes plenes d'objectes fets de paper enquadernat. Preguntant amb discreció, algú els va dir que aquells estris escrits es deien llibres. I no un ni cent, sinó dos mil, producte de donacions de particulars. El pànic es va apoderar de tots els edils, que en no haver obert mai un llibre no sabien quins perjudicis podia causar la seva lectura. Es va convocar un gabinet de crisi.
- A banda que no sabem què són ni per a què serveixen, quina utilitat té una habitació plena de llibres? Algú ha fet diners mentre passava les pàgines d'algun d'aquests estris que ens resistim inclús a anomenar pel seu nom?
Afortunadament van saber que en aquells papers guixats s'expliquen històries, ves quina ximpleria, algunes de fa tres o quatre segles i, sorprenguin-se, inclús d'èpoques anteriors. Gràcies a tal revelació l'Ajuntament va declarar -no és broma- que eren llibres «obsolets». Això permetia destruir-los.
S'hauria de crear alguna cosa moderna al lloc de la biblioteca. Un coworking, per exemple, paraula que un regidor devia escoltar en un viatge a Figueres i els va sonar a emprenedors i diners. Diners! El coworking va agradar molt, no pel significat, que tothom desconeixia, sinó perquè amb un nom anglès ningú prendria mai més els regidors d'Avinyonet per ignorants.
Quedava decidir com destruir els llibres. L'ideal seria cremar-los, però fa nazi, igual que deixar-se bigotet massa curt. Així que els van llançar al contenidor. Tots dos mil. No a qualsevol contenidor, sinó «al blau», com es va cuidar de remarcar l'Ajuntament, que a Avinyonet poden ser dropos però a reciclar no els guanya ni Déu. Destrueixen la biblioteca, es pixen en la cultura i es caguen en la literatura, però cremar, no han cremat res. I és una llàstima, perquè una fogata de llibres enmig de la plaça del poble simbolitzant la mort de la cultura a mans del diner hauria sigut molt més il·lustratiu.
