Liberals i afrancesades en el seu origen, les diputacions provincials espanyoles són, per dir-ho així, una de les últimes reminiscències del règim liberal que al llarg del segle XIX va enterrar l'antic absolutisme patri. Les coses van sortir com van sortir durant aquella convulsa centúria política, però si alguna cosa ha quedat d'aquell temps i ha sobreviscut al no menys atzarós segle XX nacional -amb diversos processos revolucionaris, més d'una guerra civil, una llarga dictadura i la nova administració sorgida de les autonomies-, aquestes han estat les províncies i els seus òrgans polítics, les diputacions. Províncies d'origen castellà i diputacions de tradició aragonesa, curiosament. No és estrany, doncs, que les anomenades corporacions provincials adoptessin usos i costums d'aquell període originari, la segona meitat del XIX, administrant ens i competències tan pelegrines per al sector públic contemporani com places de toros, serveis d'excavacions prehistòriques, impremtes, teatres, la Beneficència, hospitals psiquiàtrics i generals....

La divisió provincial sota influència jacobina va prendre cos polític amb les Corts de Cadis, que van intentar posar ordre en el variat mapa administratiu espanyol, especialment el castellà. L'absolutisme involutiu de Ferran VII va acabar amb aquell projecte igualitarista i il·lustrat que, però, es va recuperar uns anys després fins a l'aprovació, gairebé d'amagat, de la reforma de Javier de Burgos el 1833, un periodista de Motril que va ser director d'El Imparcial, el diari liberal i afrancesat que va acabar regentant la família d'Ortega y Gasset temps després.

Abans de la del 33 hi va haver una altra divisió provincial, la del 22, recordada amb malenconia a la meva benvolguda Xàtiva, ja que li va conferir rang de capital de la seva pròpia província. Ser capital de província no era un assumpte qualsevol. Per a les grans urbs històriques podia ser un assumpte intranscendent, però de la mateixa manera que passava a França amb les prefectures, la capitalitat portava aparellada l'aparició d'una elit dominant constituïda per alts càrrecs i funcionariat, a més de jutges i assistents per administrar el corresponent partit judicial, metges, notaris i altres professionals que creaven una nova mentalitat d'aires més urbans i en part aliena als senyorius més rura?litzants. Només cal llegir Flaubert, Stendhal, Baroja, ClarínGaldós per comprendre aquesta idea que la nova provincianitat va ajudar a crear.

Quantes ciutats espanyoles han arrossegat amb amargor la seva falta de capitalitat provincial durant aquests dos últims segles! A més de l'esmentada Xàtiva parlo de Vigo, de Gijón, Toro, Elx, Valdepeñas, Cartagena i algunes altres més. La divisió provincial fins i tot conferia identitat a les matrícules dels auto?mòbils, donant lloc a situacions rocambolesques a Borriana, Gijón, etc.

El que no és tan conegut és el projecte, aquest sí autènticament francès, de l'Administració napoleònica per dividir Espanya en prefectures amb denominacions vinculades a accidents geogràfics. Encara que finalment, ja ho hem dit, es va adoptar la més uniforme divisió en províncies de Javier de Burgos nomenant-les amb el topònim de la capital, origen d'alguns conflictes nominalistes.

Províncies i diputacions, en qualsevol cas, han tingut mala premsa, especialment entre els nacionalistes antiespanyolistes, ja que es veuen com a institucions unificadores i centralitzants, la qual cosa, segons sembla, és favorable a la reconstrucció de l'ideari espanyol, tan mal vist també pel pensament progressista després del segrest que d'aquesta va dur a terme la dictadura franquista.

A aquest corrent contra les diputacions s'hi ha sumat el dels liberals que postulen l'aprimament del costós Estat. Més de 300.000 persones conformen el gruix de les anomenades elits extractives de les administracions espanyoles en mordaç definició de l'economista català César Molinas (Qué hacer con España, editorial Destino), qui va incorporar a la nostra tradició intel·lectual les suggerents idees de Daron Acemoglu i James A. Robinson (Por qué fracasan los países, editorial Deusto), veritables creadors de l'esmentat concepte d'elits extractives, entre les quals es troben, no hi ha dubte, les procedents de les diputacions provincials.

No sabem si Pedro Sánchez i Albert Rivera han llegit Acemoglu/Robinson, o al mateix Molinas -exmilitant del PSUC, per cert-, però tots dos han compartit la idea de liquidar el vell ordre administratiu i provincial espanyol que, en molts casos, se solapa amb la nova realitat de les administracions autonòmiques. Però les diputacions es resisteixen al seu ocàs.

Esgrimeixen el seu decisiu paper en la protecció dels petits municipis -com si aquesta no fos possible desenvolupar-la amb una simple secretaria autonòmica que assumís aquestes competències-, mentre segueixen organitzant activitats festives, un problema menor, en qualsevol cas, ja que la veritable batalla contra la desaparició es donarà -ja s'està donant- en aquelles províncies que han quedat en el segon esglaó de l'Espanya autonòmica i no creuen massa en el projecte comú regional. A Andalusia, per exemple, els barons orientals -de Màlaga, Granada o Jaén- ja s'han aixecat esquerps contra la idea Sánchez-Rivera i no diguem del que pot passar a la Comunitat Valenciana a compte d'Alacant, aquest epifenomen territorial tan provincialista en el complet sentit de la paraula i que tants maldecaps i incomprensions produeix al voltant del projecte autonòmic. Ocàs? Queda molta feina a fer.