Europa assassina», «Europa criminal», vaig veure l'altre dia en una pancarta durant una manifestació a favor dels refugiats. És curiós que Europa -que va inventar el marxisme i la psicoanàlisi- hagi inventat també el complex de culpa. Potser en cap altre lloc del món ens agradi tant sentir-nos culpables de tantes coses. Som culpables del colonialisme en els països del Tercer Món, de les guerres a l'Orient Mitjà, de la desforestació amazònica, dels conflictes polítics a Llatinoamèrica, de la fam africana, del canvi climàtic i de què sé jo quantes coses més. Potser no hi ha una sola situació conflictiva al món de la qual molts ciutadans europeus no se sentin culpables d'una manera o una altra: culpables per omissió o per complicitat directa, culpables pels beneficis que n'extraiem, o culpables per viure amb relativa seguretat i prosperitat en un món que no és en absolut ni segur ni pròsper.
Però ¿podem dir realment que Europa sigui assassina i criminal en el cas dels refugiats? O ens estem deixant portar per la vella culpa que ens fa sentir responsables de tot el que va malament al món, impulsats pels mateixos mecanismes neuròtics que ens van llançar en altres temps cap al marxis?me i la psicoanàlisi i totes les ideologies de la sospita? Per descomptat que Europa ha comès molts errors amb els refugiats, però els refugiats segueixen arribant a Europa i de moment se'ls està prestant una ajuda raonable, per molt malament que s'estiguin fent algunes coses. Convindria recordar que molts països d'Europa viuen pràcticament al límit -n'hi ha prou de pensar en Grècia-, i tot i així aquests països reben el millor que poden als refugiats sirians (i afganesos i pakis?ta?nesos i de Bangla Desh i de molts altres llocs), i a més els donen recer i els ajuden de la millor manera possible. I també caldria preguntar-se si molts països europeus que tenen greus problemes d'atur i d'inestabilitat política -els països d'Europa Central- estan en condicions d'absorbir una massa enorme de refugiats als quals cal alimentar i buscar una feina. Es miri com es miri, això és una tasca gegantina i molt difícil de rea?litzar que exigiria sacrificis i grans inversions econòmiques. Per descomptat que l'acollida és possible, és clar que sí, però té un cost molt elevat del qual hauríem de ser tots molt conscients.
Perquè resulta que els mateixos que acusen Europa de criminal i d'assassina són els que es queixen sense parar per les retallades en els serveis públics i pel que ells anomenen «desmantellament» del nostre Estat del Benestar (un desmantellament que per fortuna és encara més retòric que real). I aquests mateixos que demanen que s'accepti sense més milers i milers de refugiats als quals cal alimentar i vestir i mantenir d'alguna manera, demanen també que es mantinguin els mateixos nivells de prestacions socials i d'ajudes als més desfavorits. És això lògic? Perquè és factible -i a més un deure moral- demanar l'arribada dels refugiats, però assumint que aquesta arribada tindrà uns costos i que els pagarem en termes d'empitjorament de serveis públics i de prestacions socials. És així de simple. Ara bé, nosaltres volem les dues coses alhora, acollir els refugiats i al mateix temps mantenir les més altes prestacions de l'Estat del Benestar, una cosa sens dubte impossible, i més encara amb una economia declinant i uns índexs d'atur molt alts en moltes parts del continent. Fa uns mesos, a Angela Merkel l'anomenaven «nazi» i «criminal» per la seva aposta per les polítiques d'austeritat, però ara mateix viu els seus moments més baixos de popularitat per haver admès centenars de milers de refugiats a Alemanya. Era just dir-li nazi fa uns anys? I és just dir ara que l'Europa d'Angela Merkel és assassina i criminal amb els refugiats? Sembla obvi que no.
El problema de la crisi dels refugiats és que està donant ales als dos populismes, el de dretes i el d'esquerres, que en el fons s'assemblen molt i que en molts casos -com va passar a l'Alemanya nazi- acaben fonent-se en un de sol sota el cabdillatge d'un gran líder que empara el seu poble -o la seva gent- i es busca un cap de turc al qual donar les culpes de tot. Ara mateix, el primer ministre hongarès vol celebrar un referèndum sobre l'acollida de refugiats. I és molt possible que altres països segueixin el seu exemple, perquè és fàcil imaginar que el resultat de tots aquests referèndums serà un rotund no. El recurs als referèndums és una constant en la política populista, que menysprea les institucions parlamentàries i prefereix una nova forma de democràcia plebiscitària. En comptes de parlaments i senats, en comptes de les formes clàssiques de la política deliberativa, que és lenta i feixuga i exigeix temps i pactes i acords que moltes vegades són opacs o difícils d'entendre, els nous populismes postulen la participació directa dels ciutadans -o millor dit, del poble o de la gent- en la gestió dels afers públics. I molts ciutadans no s'adonen que els referèndums es poden manipular molt fàcilment per mitjà de preguntes enga?nyoses o campanyes publicitàries o mil martingales legals. Entre nosaltres, el cas del referèndum sobre la independència catalana és el més evident, però és possible que el segueixin molts més. Els populismes, per desgràcia, han vingut per quedar-se.
