Com abans va fer amb l'inquietant Ambrose Bierce, el filòsof i escriptor ?Mi?guel Catalán ha compost un llibret, breu però substanciós, que es titula Franz Kafka o la acusación como condena, un tema sempre actual i no només en temps de la Inquisició o dels judicis de Moscou, quan un rumor o una denúncia equivalia a ser «relaxat pel braç secular» o, amb ?menys prosopopeia però idèntica crueltat, afusellat. No fa gaire, a uns titellaires se'ls va acusar pel que feien els seus ninots, que és com culpar de l'esclavitud del poble hebreu el ?guionista de Los diez mandamientos. I les víctimes de l'11-M van ser escarnides per haver-se deixat matar per les persones equivocades. Tota víctima decent ha de ser-ho d'ETA. Entre els humans sempre ha funcionat millor, i en pilot automàtic, la presumpció de culpabilitat que la d'innocència, d'aquí la importància de la segona, tot i que algunes afortunades com Esperanza Aguirre puguin queixar-se de la lentitud de la justícia en el cas Gürtel, quan el seu partit va fer l'impossible per enviar a les tenebres exteriors el temerari jutge del sorprenent cas en el qual el jutjador era castigat molt abans que els xoriços que perseguia. Però ja dic, l'autor recorre a tres obres de Kafka per estripar amb molta lucidesa els sòlids llaços entre culpabilitat, vergonya, vigilància, acusació i condemna. L'ull de Déu tot ho veu, però, per si pateix alguna distracció, es multiplica en galliners, tertúlies i platós on no hi ha honra o dignitat que, si existeix, pugui sortir indemne.
El no jutgis i no seràs jutjat és la recomanació moral menys seguida al món. Kafka escrivia amb un sentiment de derrota anticipada i davant les queixes del seu amic Max Brod li replicava: «Sí que hi ha esperança, però no per a nosaltres». Per la meva part crec que cal actuar com si fóssim capaços de torçar la voluntat del món i, després, riure a riallades per haver-ho intentat.
