Una d'aquestes tardes plujoses i fredes, la meva filla i jo ens vam asseure al sofà, vora el foc, amb un voluminós llibre a la falda titulat El Museu del Louvre. És un d'aquells llibres que corren per casa des de fa anys i que mai no he sabut d'on havia sortit. Conté una selecció d'obres del museu, des de les antigues civilitzacions de Mesopotàmia i Egipte fins al segle XIX, passant per Grècia i Roma, l'època medieval i el Renaixement.

La curiositat dels nens és immensa i inesgotable, però també és molt voluble i sovint desconcertant. Quan miràvem algunes de les obres més antigues, per exemple, li vaig haver d'explicar a la meva filla què era el Neolític i com es practicaven alguns dels ritus funeraris o, en veure l'estàtua d'un escriba egipci, quan havia sorgit i com havia evolucionat l'escriptura.

No sempre tenim les respostes acurades i precises que ells esperen, és clar, però si més no els poden oferir algunes claus per orientar-los i endinsar-los en l'amplíssim ventall de la cultura. Això em va passar, per exemple, quan contemplàvem els quadres religiosos medievals i ella volia saber les històries que ocultaven aquells martiris i crucifixions (les meves llacunes en aquest àmbit són notables). En canvi, em vaig poder esplaiar en algunes de les obres de Caravaggio, un dels pintors que més em fascinen, i dels artistes flamencs. Els pidolaires, de Brueghel el Vell, la va sacsejar: és una obra dura, sense concessions, que deixa al descobert tota la misèria, la injustícia i la fragilitat humanes.

Ens vam aturar llavors força estona en el retrat que Frans Hals va fer de Descartes, ja que em va servir per explicar-li tot allò del dubte cartesià: la fal·libilitat dels sentits, la impossibilitat de distingir entre la vida i el somni, i la intervenció del geni maligne, reflexions que la van captivar. També la van captivar les pintures de Rubens, sobretot els nus i aquelles figures subtils, vaporoses, amb uns cànons estètics tan allunyats dels nostres, que ens van servir per parlar de les modes i el valor que donem al cos.

Per això ens vam aturar de nou en un quadre de Rembrandt, un autoretrat de l'artista ja gran, amb la paleta i els pinzells a la mà, la mirada franca però un xic tèrbola, com si intuís la decadència del cos i la proximitat de la mort. I d'això precisament vam parlar amb la meva filla, d'aquests temes que moltes vegades eludim d'afrontar amb la mainada perquè pensem que ja hi serem a temps o que no ens entendran prou bé, però que la vida i l'art mostren amb tot la seva cruesa.