Surten els grups del Museu Dalí de Figueres, i els turistes es miren la plaça surrealista. Uns francesos, d'edat avançada, s'aturen davant l'església de Sant Pere: tanquen els ulls mentre el solet els acarona les galtes. A prop, el petit restaurant té les taules de la terrassa ocupades, tot i fer baixada. Turistes d'aspecte eslau xerren entre ells: la gent de l'est ens torna a visitar.
Tot fa pensar en un estiu llarg, dolç i sec. Com si la temporada s'estirés tres mesos més. Un problema que tenim, amb els comptes públics en números vermells, i uns responsables poc donats a assumir responsabilitats i cercar les raons reals d'una situació complicada, és la manca de model. En la transició, la gent volia ser Europa; aspiraven a una Europa de llibertats, respecte a l'individu i pluralitat política. Llibertat de fer i de pensament.
Girona volia ser Florència; Figueres, recuperar la ciutat fronterera dels anys 20 i 30 del segle passat. Tenim poca memòria, però durant un temps, amb el primer president Zapatero, el referent va ser un país mediterrani: nosaltres.
Els models són inevitables, alguns països asiàtics s'han emmirallat en la nostra experiència per no repetir els errors del turisme massificat. Aquí volíem ser Suècia o Noruega. Els primers tenen més mèrit perquè no tenen petroli: ara són en crisi. Avui alguns defensen una Veneçuela arruïnada i mancada de llibertats, amb una passió política que esgarrifa per la manca de sentit de la realitat. Cerquem models d'èxit, sabent que som mediterranis, llatins i ibèrics.
