Accident de trànsit evitable era un oxímoron. Pertanyo a una generació a la qual van arrencar els prematurs ídols a cop de volant: Fernando Martín, Drazen Petrovic, Rommel Fernández, Antonio Martín Velasco, Tino Casal... Llavors, la mort en cotxe era una fatalitat del destí i tothom tenia un parent o un conegut que havia patit aquesta xacra. Emparats en el fatalisme diem "era el destí, la mala sort".
Avui, malgrat que tenim el parc mòbil més gran de la història, malgrat que els quilòmetres de vies d'alta velocitat han anat creixent, els accidents mortals i greus s'han anat reduint. Això no evita que hi hagi morts a les carretres. Que hi hagi cada setmana alguna família a Espanya que ha de plorar espantada per la pèrdua d'un ésser estimat no eviat que siguem realistes.
Continuen havent-hi morts a les carreteres. Accidents injustos perquè hi ha accions que encara es poden fer. No calen més famílies marcades pel cotxe. Però ara es veuen les solucions amb una certa esperança. Ja es deixa enrere el fatalisme i creure que un accident de trànsit és evitable ja no és una utopia.
