Com moltes de les coses interessants de la vida, això va néixer en un dinar. A Campllong, a casa d'en Lluís Falgàs i de la Dolors Paredes. En Lluis Falgàs va plantejar-ho. Per què no anàvem al Congrés dels Diputats amb motiu de la investidura de Pedro Sánchez a refrescar els nostres temps de cronistes i informadors polítics a Madrid. Dit i fet. S´ha materialitzat aquest cap de setmana la iniciativa nascuda a Campllong, aquest magní?c poble d'on són originaris els Falgàs, conegut també pels milions de cargols que els gironins han consumit al llarg de la història a Can Barris i que ara té les esperances posades que un dels seus 500 habitants, en Gerard Gumbau, acabi essent jugador de la plantilla del primer equip del Barça.

Divendres a la tarda, poc abans de la segona votació, hi havia molta gent al voltant del Congrés dels Diputats. Probablement perquè el barri estava ocupat per una llarguíssima cua de devots que esperaven entrar a postrar-se davant de Jesús Medinacelli com passa a l'església del mateix nom tots els primers divendres de cada mes de març i demanar tres desitjos. Jo només ho vaig fer un cop, mercès a l' atreviment del palafrugellenc Joan Cortey, el cònsol de Girona a Madrid, que apel·lant a una coneixença amb alguns dels frares caputxins encarregats del temple, se saltava la cua amb una naturalitat i decisió que tothom respectava i ningú qüestionava. Crec que Falgàs, quinze anys després de deixar Madrid per fer al Parlament el mateix que feia al Congrés, la informació parlamentària, també volia provar-se a si mateix, com en Cortey amb la cua del Crist de Medinacelli: el manteniment e?caç dels seus contactes històrics. Prova aconseguida. Es van franquejant les portes. «Caro de ver», li diu el policia de l'entrada, «qué haces aquí, ahora sí me creo que esto es importante», proclama l´uxier que controla l'accés al passadís al cantó de l'hemicicle i que ens convida a passar.

Trobem diputats gironins i altres polítics coneguts, en Jordi Xuclà («on aneu a sopar?»), en Miquel Iceta («heu vingut a veure què pesqueu?»). Entra en Pablo Iglesias i darrere una munió de jovent amb motxilla que contrasta amb els nostres vestits i corbata. Tantes cares noves que un divendres a la tarda, quan comenca la segona sessió de la investidura frustrada de Pedro Sánchez, la tribuna de premsa està atapeïda de gent. Estic esbiaixat i acabaré amb torticoli.

Me´n vaig, doncs, cap al magní?c «salón de los pasos perdidos», on es fan les grans solemnitats, situat entre la porta dels lleons i l'hemicicle. No hi ha ningú. M´assec en un dels comodíssims bancs folrats de vellut vermell que envolten la sala mentre escolto el so de la sessió mercès a una televisió instal·lada a la sala veïna. Al mig, la gran taula rodona que Isabel II va regalar al Congrés dels Diputats, fusta, estocats, mosaic, es?nxs egípcies com a potes, etc. Amb el temps es va saber que era el regal de noces que va rebre del tsar Nicolau II i qui sap si el va endossar al congrés perque la considerava un pongo ( objecte que es caracteritza per haver de contestar a la pregunta «¿donde coño lo pongo?». Quina pau a trenta metres de tant embolic. Penso en el que explicaré als amics de Girona quan em preguntin què passarà en els propers dos messos i no trobo resposta.

Aixeco el cap i em trobo amb el retrat d´Estanislau Figueres, primer president de la primera república espanyola. Després de quatre mesos en què no hi havia manera de posar-se d'acord entre els seus es va dirigir als ministres en una sessió del consell: «Señores, voy a serles franco, estoy hasta los cojones de todos nosotros». Es va aixecar i va marxar. A l'endemà no es va presentar al despatx. Pi i Margall va anar a casa seva i es va trobar que havia fet les maletes el vespre anterior i havia fugit en tren a París.

Acaba la sessió de divendres, al voltant de les nou, tothom surt disparat per agafar els darrers trens o avions, però es fa un embús amb les càmeres, els micròfons, els periodistes i els diputats. Molts són nous i no pensen a utilitzar l' anomenat pont dels sospirs, que conecta els dos edi?cis, com a Venècia ho fa entre el Palau Ducal i l'antiga presó i on els detinguts sospiraven perquè potser mai més en sortirien vius. Trobem la magní?ca caricatura que el dibuixant Jaume Capdevila, Kap, ha fet de Josep Pla en una galeria de retrats de grans cronistes parlamentaris. Veient el xou que representarà aquesta legislatura no oblidem com Pla explicava els intents del llavors president del Congrés, Santiago Alba, de mantenir les formes quan un debat va acabar a cops de puny, puntades de peu i exhibició de pistoles: «Ruego a sus señorías que al menos se traten de usted». Trobem a faltar el retrat d' un gran cronista parlamentari contemporani, en Lluís Carandell, gran amic personal d'en Lluís Falgàs i a qui jo admirava des que d´adolescent vaig llegir el seu meravellós Celtiberia Show. Carandell llegia cada dia actes de sessions antigues i trobava meravelles. En tinc gravada una que em va explicar i que encaixa perfectament amb l'emprenyament de la gent pel bloqueig polític actual i és de Sagasta, a ?nals del XIX: «Ya que gobiernan mal, al menos gobiernen barato»