La «Caputxinada»

08.03.2016 | 08:12
La «Caputxinada»

Durant la dictadura franquista van ser moltes les comunitats religioses a Catalunya que van acollir i recolzar l'anhel de llibertat de la societat catalana i dels moviments antifranquistes, i que per això mateix esdevingueren llars defensores de la democràcia i dels drets humans. Una d'aquestes comunitats capdavanteres en la lluita per la democràcia va ser la dels caputxins de Sarrià, on va tindre lloc l'anomenada «Caputxinada».
Va ser del 9 a l'11 de març de 1966, ara fa cinquanta anys, quan al voltant de cinc-cents estudiants i intel·lectuals catalans (identificats amb la resistència antifranquista) es van reunir al convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, per fundar el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat i aprovar els seus estatuts. Entre els tancats hi havia Jordi Solé Tura, Andreu Mas Colell, Manuel SacristánEnric Argullol.
Va ser el P. Joan Botam, Provincial dels Caputxins, qui va acollir al convent els estudiants i els intel·lectuals, i qui va intentar frenar la policia, encapçalada pel terrorífic comissari valencià Vicente Juan Creix, que volia acabar amb aquella reunió per la força. El P. Botam, Provincial del caputxins de Catalunya, es va enfrontar al Governador Civil franquista, Antonio Ibáñez, que volia que els entregués aquells estudiants encer?clats al convent per la policia.
Al llibre, «Mirada de pau. Joan Botam, memòries», aquest frare caputxí explica la conversa que tingué amb el Governador: «Jo vaig ser contundent: miri, li vaig dir, jo no compliré el que vostè em mana i no trauré aquesta gent del convent, perquè són els nostres hostes».
El P. Joan Botam, un frare defensor de la llibertat, dels drets humans i dels drets nacio?nals de Catalunya, i que es va convertir en intermediari entre els tancats i la policia, es va encarar a les autoritats franquistes «per, en nom de la llibertat, protegir, no només la cinquantena de frares que vivien al convent, sinó també els cinc-cents estudiants que teníem acollits».
Davant aquella situació, Franco decidí, en consell de ministres, el desallotjament del recinte per la força, transgredint el Concordat amb la Santa Seu. Com recorda el P. Joan Botam, la policia va «entrar al convent amb violència», i «els policies, porra en mà, identificaren tothom, multaren uns quants i s'emportaren molts a comissaria».
El setge i el posterior assalt del convent amb que va acabar la «Caputxinada», va originar la redacció d'una carta de protesta per l'entrada violenta de la policia als caputxins de Sarrià. A més, els abats i els provincials dels Ordes Religiosos de Catalunya, van firmar un document per recolzar l'acció d'aquest caputxí, defensor de la llibertat.
Des del diari «Arriba» i els altres mitjans del «Movimiento», es va difamar la «Caputxinada», però amb aquest gest del P. Botam, acollidor i en defensa de la llibertat, a Roma se'n van adonar que el que s'havia fet als caputxins de Sarrià, ja havia passat abans a Itàlia, on els membres de la resistència també s'havien amagat en convents i esglésies. I tot i que el franquisme intentà expulsar de l'Estat el P. Joan Botam, no ho varen aconseguir.
Com explicava l'escriptora Montserrat Roig el 1976, deu anys després de la «Caputxinada», «els tres dies de març (que va durar la tancada) van ser una illa de llibertat i de democràcia. Va ser la primera mani?festació ciutadana d'una societat ferida que començava a perdre la por». Montserrat Roig deia també: «la majoria de nosaltres teníem vint anys i unes ganes boges de «tindre», de tindre alguna cosa pròpia, la nostra habitació pròpia en un país que no sabíem de qui era. Vam conviure amb els caputxins de Sarrià, descobrírem la seva generositat, la seva alegria, la seva senzillesa, la seva austeritat». Montserrat Roig recordava també la relació amb algun caputxí, ja ancià, «que havia sabut traduir l'ensenyament d'aquell revolucionari renaixentista que va ser Francesc d'Assís». En el seu text de 1976, a propòsit de la «Caputxinada», Montserrat Roig recordava les vivències d'aquells dies de març d'ara fa cinquanta anys, uns fets que «els assetjadors no podrien entendre, perquè tenien un altre llenguatge, el de la força, mentre que nosaltres volíem, amb el nostre pobre bagatge, implantar el llenguatge del diàleg i de la raó».
Les detencions i les tortures dels estudiants després de la «Caputxinada», van originar una manifestació de protesta d'uns cent capellans, que van anar des de la catedral de Barcelona fins a la comissaria de la Via Laietana, i que van ser tractats a cops per la policia. Fins i tot alguns d'ells van ser condemnats a presó.
L'Església Catalana, durant la dictadura i pel seu compromís amb la llibertat i la democràcia, es va enfrontar al franquisme amb la «Caputxinada», un fet que anà precedit d'una altra acció de protesta, com va ser la fundació de CCOO, el 20 de novembre de 1964 a l'església de Sant Medir de Barcelona.
Després de la «Caputxinada», l'Església Catalana va continuar el seu compromís amb la llibertat, amb la tancada d'intel·lectuals a Montserrat, el 1970, en protesta pel judici de Burgos, la fundació de l'Assemblea de Catalunya a l'església de Sant Agustí, també de Barcelona o la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball de Catalunya, a l'església de Sant Medir. Per això mateix cal reconèixer el paper de l'Església Catalana durant la lluita antifranquista, per la seva tasca a favor de la llibertat, i pel seu compromís amb la democràcia, amb els drets humans i amb els drets nacionals de Catalunya.
Enmig d'una ambient dominat pel ?nacionalcatolicisme, l'Església Catalana, i d'una manera particular les congregacions religioses i els cristians de base, van apostar, a la llum del Concili Vaticà II, per l'aggiornamento, i per la independència de l'Església respecte a l'Estat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema