NACIONALISME ESPANYOL VERSUS NACIONALISMES PERIFÈRICS

08.03.2016 | 08:12
NACIONALISME ESPANYOL VERSUS NACIONALISMES PERIFÈRICS

Per causes alienes a la meva voluntat, em vaig empassar de dalt a baix els dos debats de no-investidura de Sánchez i la veritat és que em vaig divertir força. Començant per les referències al Tractat dels Toros de Guisando, pel qual Isabel I era considerada pel seu germà Enric IV de Castella princesa d'Astúries i hereva del tron (quin sarcasme el de Rajoy en aplicar-ho al seu opositor!) i al bàlsam de Fierabràs, que segons el Quixot ho havia de curar tot, i que no sé si el senyor Sánchez va entendre (allò de que era un bluf, sí que se li va explicar amb definició de la RAE i tot). Tampoc sé si va captar la ironia d'Iglesias relacionant el quadre de Genovés «L'abraçada», emblema de la transició, i el de les llances de Velázquez, tota una rendició, molt més punyent que la calç del GAL (episodi en què Iglesias hauria pogut fer més sang: Corcuera anà a judici i Vera fou condemnat segons la sentència 155/2002 de l'Audiència Provincial de Madrid).
Sánchez deu saber sumar. El problema és que, passerell com és, depèn dels barons del seu partit i del comitè pseudofederal. I, a?quests, li han dit que Catalunya no existeix. Els ciutadans prou han parlat, però els cata?lans, per a la metròpoli (on de sempre, pactar és doblegar l'altre) no comptem. Mai com en aquest debat s'han enfrontat el naciona?lis?me espanyol amb els nacionalismes peri?fèrics. La taula de salvament de C's -el senyor Iceta no ha explicat mai al Sr. Sánchez l'origen dels taronges?-, l'invent d'unes mesures on coincidir transversalment, no se'l creuen cap dels dos equips negociadors.
Sánchez, davant dels seus, ha agafat musculatura mediàtica per a unes properes eleccions en contra dels seus enemics de dins, però ha fracassat. La gent, li agradi o no, ho veu així. Per això Rajoy no va voler cap investidura fins a assegurar-se-la. A no ser que al Rei se li encengui la bombeta (quina gran ocasió!), cerqui una persona no políti?ca capaç d'entendre Catalunya (tipus Herrero de Miñón) i li encarregui de formar govern, som on érem. Segueixen les tres sortides: O fa la gran coalició amb el PP (i rebrà l'abraçada de l'ós i de l'Íbex-35) o se celebren noves eleccions (amb un bucle repetitiu que el pot dur al desastre) o es decanta cap a «Podemos» amb tot el que implica això per a Catalunya.
I aquest és l'os dur de rossegar amb tot el que ha dit fins avui. Que si «crisi de convivència» per aquí (el senyor Iceta, mut), que «no vull els d'ERC» per allà... Si Sánchez no fos tan passerell, reflexionaria bé tot el que li va dir el senyor Tardà (fins Rajoy va deixar anar «¡Esto es hablar claro!») i donaria un cop de puny a la taula contra barons i baronesses tipus Susana Díaz i, recordant que Zapatero fins i tot es va entendre amb Puigcercós, es posaria a parlar amb Iglesias sense línies vermelles. És l'únic camí que li queda si no vol sucumbir al sorpasso dels violetes el proper juny.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema