Ja fa uns dies que s'ha estrenat Deadpool, adaptació cinematogràfica d'un còmic de la Marvel protagonitzat per un superheroi que poc o res té a veure amb els tòpics amb què s'acostuma a identificar aquests personatges. Sí, aquest home, beneït amb el do de la regeneració, també té una gènesi traumàtica, una noia per salvar i uns enemics que volen dominar el món, però trenca definitivament amb aquesta mania tan estesa (i miop) de reduir els superherois a un producte comercial i de limitat interès artístic. La principal diferència entre Deadpool i els seus homòlegs és que ell no és ni vol ser un heroi: si alguna cosa acaba essent, per més uniforme que es posi, és l'expressió d'allò que seriem tots si deixéssim de banda la moralitat i el pacte social, i canviéssim els mòbils i l'autocensura per la irreverència i un parell de katanes. El seu món és la versió políticament incorrecta del nostre, on massa sovint ens disculpem pel nostre sentit de l'humor, ens mosseguem la llengua davant les injustícies i dividim la realitat en ambivalències tirant a maniquees. Deadpool no és la paròdia de res, sinó la versió sense filtres de l'era moderna. Hi ha qui ho pot veure com una exageració, perquè al capdavall és un paio que talla caps, se'n riu de les cremades del seu rostre i diu acudits en situacions que ratllen el deliri. Però resulta que la nostra realitat és, metafòricament, exactament aquesta, una permanent decapitació social més pendent de la forma que del fons i en què quan et surts del guió se t'assenyala amb el dit. Anar a veure una pel·lícula on s'interpel·la tan directament l'espectador i els seus prejudicis és un necessari exercici de subversió davant tanta rigidesa i esnobisme de saló. Si no us creieu, feu la prova: recomaneu-la a algú amb ínfules d'intel·lectualitat i fixeu-vos en la cara que se li queda. En aquesta cara, i en el que diria Deadpool si la veiés, hi ha el resum de la guerra de percepcions que es viu actualment en el món de la cultura.