El destí

09.03.2016 | 07:25
El destí

«Els filòsofs de baixa volada van ser els únics que s'entretingueren a perdre el temps a teoritzar sobre el destí, el fat; els pensadors més subtils passaren de llarg»

L'etimologia del mot destí és fascinant. El terme destí està pres del llatí, del verb «destinare», que significa «apuntar», «fer punteria», però, al mateix temps, implica fer bona punteria i encertar en «el blanc», en el centre de la diana, que és el lloc precís on s'ha de clavar la fletxa tirada des de lluny. En castellà «buen tino» derivat de «destino» vol dir «buena puntería». Destí designa, doncs, un objectiu, una fita, però que queda embolcallada amb l'aurèola de la paraula «fat», que és una potència sobrehumana, una força misteriosa incanviable que determinarà els esdeveniments futurs d'un individu inexorablement gloriosos o negatius.
Els endevinaires profetes auguraven el demà de tot un poble, els oracles, en canvi, el destí d'una persona. Tanmateix el demà és un horitzó dejú de fets, és un gran escenari imaginari, prometedor o no, però orfe de concrecions reals. Els pressentiments, les premonicions, les il·lusions, les sospites, els projectes i plans, els desitjos, les hipòtesis i conjectures, tot allò que té a veure amb l'immediat futur o llunyà només són vàlides després de verificar-se.
A tothom o una gran part de la població li agradaria saber amb tot rigor què els pot passar. Si tinguéssim la seguretat que patirem un greu accident no agafaríem el cotxe, si amb tota predicció l'avió s'estavellarà no sortiríem de viatge, si la relació amb una persona ha d'acabar fatal, amb una dura separació, evitaríem aquest contacte, si sabéssim quin número de la loteria tocarà el compraríem, si sabéssim anorrear la guerra i la fam inventaríem la pau perpètua i un aliment miraculós i inesgotable.
Ara bé, si ho coneguéssim tot per avançat, ens avorriríem? Perquè jugar sense cap risc ha de ser tediós, sortir d'aventures sense peripècies imprevistes, un avorriment. No aniria al camp de futbol, no ens casaríem si hem de tirar-nos els plats al cap, potser fins i tot no viuríem si sabéssim abans de néixer que ens hem de morir. Si tot ens fóra conegut sols trepitjaríem terreny segur i ferm, no caldria la improvisació, ni la imaginació per canviar de ruta.
Els filòsofs de baixa volada van ser els únics que s'entretingueren a perdre el temps a teoritzar sobre el destí, el fat; els pensadors més subtils passaren de llarg i rebutjaren intel·ligentment aquest tema perquè s'adonaren que res segur es pot vaticinar de l'avenir, abraçat en el lligam de causa i efecte. La ciència exigeix rigor i fantasiejar sobre el venidor és un designi, si voleu desitjable, però no és res més que mera especulació. Cap proposició lògica es pot formular, el futur és incert i ja ens el trobarem. Si el destí està escrit o no, això no ho sap ningú.
El fat o destí és la creença que el seguit d'esdeveniments futurs incognoscibles no es poden alterar, ja que tot està fixat per endavant a través de forces o poders sobrenaturals inevitables i ineludibles. Aquests successos escapen al control humà, guien les nostres vides cap un fi no escollit, de forma fatal; en la nostra conducta no domina el lliure albir, sinó que està predestinada o determinada. Els fets del passat no incideixen en el present com tampoc en tota la xarxa de possibilitats del futur. El que ha d'ocórrer, ocorrerà, t'hi posis com t'hi posis, t'agradi o no. «El que ha de passar, passarà, ningú és propietari de si mateix» va escriure Shakespeare sense aportar cap argument raonable.
Evidentment a priori es pot predir sobre el que ens passarà, em passarà o pot succeir a una comunitat determinada, però com el ser humà gaudeix de lliure albir, improvisa, canvia de parer, transmuta, i res del que hem previst està condemnat a complir-se. Més enllà d'aquest càlcul tot són hipòtesis, conjectures imaginatives perquè res és profetitzable. El destí és misteriós i impredictible.
Quan els fets han passat després ens fem els llestos i proclamem cofois: «sí, clar, es veia venir que acabaria fatal», «es recull el que s'ha sembrat i s'ho mereixia». Perquè si bé és cert que hi ha persones que mostren qualitats excepcionals en un sentit o en un altre (gran escriptor, magnífic arquitecte, exquisit artista) no podem vaticinar amb tota la certesa que això es materialitzarà en el seu esdevenir.
Els que creuen en el destí l'interpreten com una sèrie d'esdeveniments inalterables, fixats per endavant per forces que escapen al control humà i per tant la conducta no és lliure, sinó predeterminada. Hi anirem a petar de cap, res ho pot impedir. El futur prefigurat, decidit, ineludible el trobem en el calvinisme i en l'islamisme, que creuen que la salvació humana depèn de la voluntat de Déu, i que fem el que fem no podem canviar el que ell ha decidit.
El fatalisme del llatí «fatum», destí, fou un corrent filosòfic propiciat pels estoics que creien que existeix una necessitat d'origen diví, la qual s'imposà irremeiablement a l'ésser humà i així neguen la llibertat individual. Ja podem anar fent, mai escaparen del nostre destí. No tenim escapatòria. Tot passa perquè ha de passar.
Un dels argumentes més graciosos formulats sobre el destí el va plantejar Ciceró; és l'argument anomenat «peresós»: «Si el destí és curar aquesta malaltia, curaràs, sense necessitat que un metge et visiti, de la mateixa manera si el teu destí és no curar-la, no la curaràs, cridis o no el metge, el teu destí, doncs, és: la malaltia es cura o no, conseqüentment no convé fer venir el metge». Ell, home sensat, ridiculitza els que viuen alienats amb la idea del destí implacable, no obstant ell com nosaltres si ens posem malalts cridarem el metge.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema