Passi que no comptem amb parlamentaris com CastelarAzaña. Val que la vulgaritat en les formes i la inconsistència en les idees hagin arribat al Congrés. Però el que no sembla perdonable és l'oblit del que és fonamental: el debat sobre les mesures futures que permetin la generació de riquesa i, per aquesta via, dels recursos que es necessiten per sufragar, entre moltes altres coses, l'Estat Social en el qual tant s'insisteix. En el seu lloc, l'espai de les polítiques l'ocupen avui els polítics, enredats en adolescents càlculs que, si no fos perquè parlem d'un assumpte tan delicat que afecta tantíssimes persones, resultarien grotescs.

En comptes d'il·lustrar-nos sobre les estratègies que poden servir per progressar en els diferents àmbits, a partir de les experiències internes i externes i del marc comunitari que feliçment ens acull, els nostres diputats insisteixen a ocupar-se de qüestions no ja dels vuitanta, sinó vuitcentistes, en una ostentació de lleugeresa que supera ja qualsevol límit. Alguns, fins i tot, fanfarronegen sense modèstia d'una suposada superioritat moral fonamentada sobre els models que més penúries i més vulneració dels drets humans han originat allà on han tingut la desgràcia d'aplicar-se.

En el fons, d'aquest original estat de coses el que sembla albirar-se és una subtil pugna de la llibertat enfront de la igualtat. La primera es manté a si mateixa, a part de proporcionar avenços on existeix. La segona, a més de necessitar de la llibertat per mantenir-se, ha de circumscriure's necessàriament a la creació d'oportunitats similars a tots els ciutadans, a l'aplicació de la llei i la protecció digna dels col·lectius realment vulnerables. L'igualitarisme que avui es predica, però, depassa completament aquests tres àmbits, presentant-se com una marca blanca dels vells sistemes que, en els seus diversos graus, van sumir mig planeta en la pobresa i en el subdesenvolupament durant el segle passat.

Per descomptat que el liberalisme admet correccions. Però s'ha de reconèixer que representa el punt de partida sobre el qual operar retocs que permetin estendre la prosperitat al nombre més alt de persones, magne objectiu que constitueix un repte per a aquest model, gairebé diria que el més important. En cas de no entendre's així, és urgent conèixer la fórmula alternativa que s'hi pugui oposar, i el detall de les seves propostes per concebre una economia més productiva en una societat més florent. Diguin-nos, si us plau, com es pot aconseguir aquest propòsit, i els assajos que s'han dut a terme a l'exterior i el seu saldo d'eficiència, però deixant de banda histrionismes i ocurrències immadures.

Parli's, doncs, del que de veritat importa, que és el que toca fer i no es fa.