Quatre països -l'Aràbia Saudita, Rússia, Veneçuela i Oman- acaben de decidir la congelació de la seva producció petrolífera en un intent per calmar els mercats, que han vist una caiguda vertiginosa del preu del cru al llarg de l'últim any des de preus de més de cent euros per barril als actuals, que oscil·len al voltant dels trenta. La decisió s'ha pres a iniciativa de Veneçuela i de Rússia, tot i que són molts els països productors molt durament afectats per una baixada de preus que arriba com mannà del cel per a altres, com Espanya, fortament dependents de les importacions energètiques. En realitat l'ara acordat és un brindis al sol sense conseqüències pràctiques perquè el que el mercat necessita per rebotar és una dràstica retallada en una producció que excedeix la demanda en un parell de milions de barrils diaris i l'actual congelació es produeix quan l'Aràbia Saudita, el principal productor mundial, està molt a prop dels seus nivells màxims (igual que Rússia), quan la demanda es manté àtona per la crisi mundial i per la desacceleració xinesa i quan altres països tan importants com l'Iraq o l'Iran no participen en la congelació acordada sinó que estan desitjant posar encara més cru al mercat. Bagdad perquè necessita diners per combatre l'Estat Islàmic i perquè, encara que volgués, no controla la important part de la seva producció que exporten autònomament els kurds des d'Erbil, i l'Iran perquè després d'anys de sancions que impedien les seves exportacions, té 160 milions de barrils acumulats als quals ha de donar sortida per obtenir els diners que necessita per posar al dia unes infraestructures obsoletes si vol tornar als volums d'exportació de l'època del Xa. La raó de fons d'aquesta situació és que hi ha països que poden sobreviure amb el petroli a trenta dòlars mentre altres no poden. Els grans productors del Golf Pèrsic tenen uns costos de producció inferiors als deu dòlars per barril i l'Aràbia Saudita aprofita aquesta situació per treure's de sobre a competidors que només són rendibles a preus molt més alts, com és el petroli d'aigües profundes del Brasil, el que s'extreu de sorres bituminoses al Canadà, o el procedent d'esquistos per tècniques de fracking als Estats Units. La tesi de Riad és que tirant a aquests competidors fora del mercat, la producció baixarà i els preus buscaran un nou equilibri sense necessitat d'ulteriors intervencions. A més, la producció també baixarà per la forta caiguda d'inversions en un sector que les exigeix molt quantioses i que treballa a llarg termini. De fet, molts bancs provisionen ja pèrdues per projectes de prospecció i explotació suspesos o que es van a suspendre. Però hi ha una altra raó menys confessada per l'actual nivell de preus i és la seva utilització com a arma política per part de l'Aràbia Saudita en contra de països rivals com Rússia i l'Iran. Amb Moscou, Riad manté un dur enfrontament a Síria i també competeix pels mercats energètics europeu i asiàtic. I Rússia està patint molt perquè el preu del gas segueix al del petroli i el 50% dels ingressos russos procedeixen de l'exportació d'energia. A més, ha calculat els seus equilibris macroeconòmics amb un preu de 50 dòlars per barril de petroli i l'actual de $ 32 l'obliga a eliminar programes socials, a apujar impostos i a retallar en un 10% el seu pressupost, tot i que per ara no ha tocat les despeses de Defensa. La disputa de Riad amb Teheran és més visceral i calenta ja que persegueixen diferents objectius a Síria i s'enfronten indirectament al Iemen. L'Aràbia Saudita deixa caure que potser podria retallar la seva producció per apujar el preu del cru si també ho fa l'Iran i aquest no pot ni vol fer-ho, encara que amb els preus actuals guanya menys amb les seves exportacions que abans que li imposessin sancions. El temps juga en contra del president Rohani, que enfronta crítiques del sector dur del seu país per l'acord nuclear, i necessita mostrar a la població que aquest acord millora el seu nivell de vida des de ja, fet que l'obliga a vendre més petroliÉ al preu que sigui. Altres països productors, des d'Algèria a Nigèria, des del Brasil a Angola, i des de Veneçuela a l'Equador o Mèxic, també s'estan veient obligats a retallar pressupostos i a acabar amb subvencions i amb programes socials, cosa que pot acabar afectant l'estabilitat política a alguns llocs. L'exemple més clar és Veneçuela, on l'erràtica política econòmica de la Revolució Bolivariana unida al baix preu del petroli s'estima que farà caure el PIB un 20% en el binomi 2015/2016 mentre la inflació pot disparar-se aquest any fins a un estratosfèric 700%. Caracas obté del petroli el 94% dels seus ingressos i està a punt de fer suspensió de pagaments perquè tampoc pot recórrer ja a l'endeutament internacional. A hores d'ara ningú li fia. Per això, perquè el preu baix del petroli no és una casualitat sinó que respon a estratègies polítiques i econòmiques de grans productors que tenen costos molt baixos i reserves descomunals de diners per capejar el temporal, no sembla que les coses puguin canviar a curt termini. A alguns això els beneficia però altres ja ho estan pagant molt car.
