Girona viu dies de trasbalsament i confusió. Els canvis successius a l'alcaldia, lluny de les dinàmiques electorals i arrapats a la lògica dels despatxos, han situat el nom de Girona a les portades dels diaris, els editorials dels diaris o els signats pels directors, i s'ha compromès el bon nom de la ciutat i de la ciutadania. Ara, sembla que potser tornarà la pau i l'estabilitat. Ja en parlarem en algun article d'aquí uns dies.
No estaria, però, de més que en les llargues hores d'aquests dies, i les seves nits, convulsos els principals actors de la vida ciutadana de representació guardessin un espai per assaborir la lectura, lenta i pausada, d'una novetat editorial, d'un llibre que l'any que ve complirà el seu centenari. De la mà de la professora Mariàngela Vilallonga, la Diputació de Girona acaba d'editar, el llibre de Xavier Monsalvatje i Joaquim Pla: Terra de gestes i de beutat. Girona (Girona, Diputació, Col·lecció Josep Pla núm. 37, 2016).
L'editora s'ha abocat a aquesta edició de forma apassionada i en pondera la seva vàlua: «El volum és una delicadesa diamantina. (...). Cada cosa és al seu lloc i hi ha un lloc per a cada cosa.» (p. 21).
I té raó. El llibre és un compendi i un conjunt equilibrat de disseny, edició, orles, citacions, colofó, i continguts que, junts, conformen una peça singular i única, ben travada i construïda amb materials, propis i aliens, de les emocions, els sentiments, el coneixement i les aspiracions de renovació d'una ciutat adormida, recollits per les energies d'una bona colla de joves que volien transformar la realitat i construir-la d'acord amb el seu ideari i les seves aspiracions, i a sacsejar-ne els fonaments sense trair-ne les essències fins a dibuixar un horitzó futur per a una Girona nova.
S'hi encadenen cinc «llibres sobre els monuments, les glòries, la beutat, Girona en la pintura i Girona en la literatura. I és en la sàvia combinació dels materials propis, treballats amb fina sensibilitat, i els materials d'altri, que es confegeix un compendi de breviari i antologia que traspua l'elogi de la ciutat mesurat amb paraules justes i amarat d'una ideologia renovadora.
Més d'una vegada havia insistit, en els meus anys de responsabilitats públiques a l'Ajuntament de Girona, que la ciutat havia de fer edicions municipals de dos llibres de capçalera i convertir-los en llibres de text a totes les escoles de Girona. I em referia, és clar, a aquest i a Girona, Un llibre de records, de Josep Pla. Em balla pel cap, fins i tot, que en algun ple vaig voler anunciar que la ciutat faria una edició facsímil de Terra de gestes i de beutat. Finalment no va poder ser i ens arriba, ara, en forma de regal prodigiós. Amb una introducció de Mariàngela Vilallonga, el text de l'edició de 1918, i el de l'edició de 1917, aquest darrer en edició facsímil. Un encert total.
La primera edició d'aquest llibre preciós va sortir l'any 1917 i la segona, i darrera fins ara, el 1918. Val a dir que entre la primera i la segona edició hi ha, a favor de la primera, una major riquesa tipogràfica, la qual a la segona, potser per un canvi de color, decau una mica. La professora Vilallonga explica en la seva introducció els canvis lèxics, els de contingut escrit i els de les il·lustracions, entre ambdues edicions. Així, en la segona s'hi afegeixen alguns capítols, alguns textos (Gabriel Alomar) i alguns quadres com a il·lustracions.
Al llarg de tota la introducció plana un tema que potser valdria la pena de comentar. Es tracta de ponderar el discurs renovador, la revisió de la història de la ciutat, la superació de les visions èpiques i mítiques. Vilallonga evoca el punt just quan afirma: «No volien renegar del passat, però no calia mostrar una fidelitat excloent envers aquest passat. Era allà sí, però podia ser capgirat pel discurs nou, fresc, que embastava gestes i beutat, monuments i glòries, pau i bondat. A redós del catolicisme imperant això sí». (p. 12). El joc entre passat, present i futur és i era molt subtil, i els autors se sentien empesos per una voluntat renovadora, però no pas iconoclasta.
Potser per això em sembla que caldria matisar la contundent afirmació que fa Vilallonga: «Monsalvatje i Pla alliberen la ciutat de la llosa dels setges» (p. 16). D'acord fins a un cert punt, perquè Prudenci Bertrana i Diego Ruiz ho feien d'una manera més atabalada i Carles Rahola ho feia, i ho va continuar fent, d'una manera més científica.
Hi ha textos en el llibre de Monsalvatje i Pla que avalen del tot la tesi del «revisionisme heroic», però també n'hi ha que el matisen, com en l'Elogi: «Gloriosos enderrocs de la torre Gironella; casals enrunats d'Alemanys: muralles destruïdes del Calvari; les vostres desferres mudes i ertes, formen com un cèrcol de sang al cim de la ciutat quietosa: sou un testimoni vivent de la fortitut cent voltes provada de la ciutat, que mai regatejà generosament la sang per a afermar sa personalitat ben catalana: encar entre aquests gloriosos murs enderrocats sembla respirar-s'hi l'alè de les batalles i encar les esberles argilenques de les terres, apar que evoquin visions sagnants de destrucció i de mort. Ruïnes venerables de aquella fortitut: vosaltres sou el record i una constant evocació de la Girona heroica». (p. 162-163).
I els autors reblen el clau posant de costat la beutat civilitzadora amb la fortitud i l'heroisme: «Que aquests tres sentiments, de fortitut, d'heroisme i de beutat siguen enlairats també sempre en l'avenir, com els teus penons de combat en les glorioses lluites de civilitat i de bellesa». (p. 163).
És veritat que el llenguatge és bel·licista (combat i lluita), però també ho és que la lluita essencial és a favor de la civilitat i la bellesa. Potser només atenent a la complexitat de tots aquests temes que no admeten cap visió lineal podem posar algun matís a la visió que comentem, i que faria menys contradictòries les trajectòries vitals dels dos autors. Monsalvatje va morir jove (1881-1921) i Joaquim Pla ho va fer ja molt gran (1882-1978), i analitzant la trajectòria de tots dos potser podem trobar el desllorigador de la contradicció.
